domingo, 17 de junio de 2012

Sense que ell sàpiga com



Homilia diumenge XI de durant l’any

Som protagonistes de la nostra història, però sovint ens ho creiem tant que actuem com si Déu no existís. I Déu va actuant, va fent créixer la llavor... Us poso un exemple: un rector de l’esquerra de l’Eixample de Barcelona, de la parròquia de Sant Eugeni Papa, es va adonar que en aquell barri –aparentment benestant- hi havia cada vegada més pobresa vergonyant. Persones que fins i tot havien hagut de vendre els mobles... I amb un grup de voluntaris van posar en marxa un menjador solidari que porta el bonic nom d’Emmaús, en record d’aquell pa partit pel mateix Jesús Ressuscitat a dos deixebles que van passar de la tristesa i la desesperança a l’entusiasme de tornar-se a posar en marxa. Setmanalment en aquest menjador donen de menjar vuitanta persones. Darrerament se’n van afegir 30 més i ara ja s’estan plantejant de fer un segon torn. Divendres es va fer un sopar solidari per Emmaús. Érem 800 persones. Com treballa la Providència! Un dels qui va actuar va ser Joan Manuel Serrat que cantava: “seria fantàstic si tots fóssim Fills de Déu!”. Ho som, Joan Manuel, encara que de vegades no en siguem prou conscients.

Un altre exemple: divendres al matí es va posar la primera pedra de l’ampliació del llegat Roca i Pi de Badalona. Roca i Pi, creada pels pobres de Badalona, ja atén una vuitantena d’ancians. Ara en podrà atendre quaranta més. Quants gestos d’abnegació es veuen en l’atenció dels professionals, de les religioses, dels voluntaris, per procurar fer més feliços. En la primera pàgina del diari que es va enterrar amb la pedra es parlava de la difícil situació econòmica que travessem, i l’alcalde deia si d’aquí tres-cents anys troben aquesta pedra, pensaran: que coratjosos van ser aquells que malgrat les dificultats econòmiques no els va fer por d’emprendre una nova obra en favor dels ancians i dels desfavorits!

Tots som sembradors de grans de mostassa. Una llavor petita, però que és capaç de fer un arbust. És una imatge bonica de l’Església. No és una Església prepotent, sinó samaritana, que permet que els ocells vagin a ajocar-se a les seves branques.

A la façana de la Sagrada Família de Barcelona hi ha unes tortugues que suporten unes palmeres gegantines. Són imatges simbòliques: la conxa de la tortuga amb els seus dibuixos és el símbol del caos. Les quatre potes són els quatre punts cardinals. El caos ordenat és la creació. Sobre la creació es pot acomplir el salm que hem proclamat: “els justos creixeran com les palmeres/es faran gran com els cedres del Líban/plantats a la casa del Senyor,/creixeran als atris del nostre Déu.

A ulls dels homes, l’Església és un “arbust” o si ho voleu dir amb paraules de Benet XVI, “una minoria significativa”. A ulls de Déu però els qui tenen fam i set de justícia esdevenen alterosos i ombrívols com la palmera o el cedre. Que el Senyor ens faci la gràcia que siguem

No hay comentarios:

Publicar un comentario

Nota: solo los miembros de este blog pueden publicar comentarios.