domingo, 3 de junio de 2012

Submergir-nos en el Misteri


Diumenge de la Santíssima Trinitat 2012

Hem començat aquesta eucaristia en el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant i l’acabarem rebent la benedicció també en el nom de les tres divines persones. Moltes vegades en la litúrgia invoquem la Trinitat, cada vegada que acabem una oració adreçada al Pare diem: “per Nostre Senyor Jesucrist el vostre Fill que amb Vos viu i regna, en la unitat de l’Esperit Sant”. L’invoquem també en tots els sagraments. Jesús mateix a l’evangeli d’avui s’acosta als deixebles i els diu: “Aneu a convertir tots els pobles, bategeu-los en el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant”. Diuen els biblistes que aquesta és una fórmula inusual, nova; en la mateixa entranya de Déu hi ha un misteri d’amor i d’unitat. Ésser cristià és submergir-se en aquest misteri. Quan més ens estimem, quan més treballem per la unitat, quan més formem comunitat, més ens atansarem al misteri de Déu. El bonic del misteri és precisament això que mai no s’exhaureix, que no s’acaba.

Avui també fem especial memòria de les persones que s’han consagrat a Déu en els claustres: les monges i els monjos. Ells sempre preguen per nosaltres. És just i necessari que, si més no, un dia preguem per ells. Ells ho han deixat tot: la seva pobresa, castedat, obediència i, sovint, estabilitat, només la podem entendre des del seu sí a Déu. Un sí total, irreversible i sense condicions.

Nosaltres no som monjos. Vivim enmig del món. Però també ens agrada visitar les comunitats monàstiques i fins i tot, fer-hi estada. Perquè tenim necessitat de silenci, de pregària i d’autèntica vida comunitària. Quants pugen a Montserrat; diàriament, tot l’any, hi trobem centenars de persones. Quants visiten Poblet, Vallbona i Santes Creus (l’anomenada trinitat cistercenca de Catalunya). Per cert que així com a Poblet i a Vallbona hi ha comunitats que tornaren després de la desamortització, a Santes Creus no. Però ens deia una guia: “aquí a Santes Creus, el poble ha suplert la comunitat i ha mantingut viu aquest indret”. Passa el mateix a Sant Jeroni.

Quantes persones hi ha que resen laudes, vespres o completes a través de Ràdio Estel i de Ràdio Principat! M’ho diuen tot sovint: “jo em llevo amb les laudes, jo les escolto anant a treballar, jo me’n vaig a dormir amb les completes...” Sabem que, fins i tot aquestes retransmissions les escolten persones no creients, però que necessiten una veu espiritual, una música pacificadora que els parli del més enllà.

Els monjos i monges no s’escapen de la realitat: no fugen del món. Aprenen a conrear el silenci. Anselm Grün, monjo i acompanyant espiritual, diu que “guardar silenci vol dir ser pobre també en pensaments, conformar-se amb pocs pensaments que et condueixin al recolliment” (Elogio del Silencio, Sal Terrae, 2004). Aprenen a respectar. Si una persona sap escombrar amb delicadesa la seva cel·la i el seu claustre, després sabrà tractar millor els seus germans de comunitat. Un professor no creient Fèlix Rodrigo em parlava de la importància del monaquisme a l’hora d’ordenar Europa. L’ora et labora ens han deixat una empremta pregona. Pregària (conreu de l’esperit) i treball (conreu de la terra, estudi, creativitat...). Que sapiguem trobar aquest equilibri. I en moments de dubte i de dificultat, que ens consolin les paraules de Jesús: “Jo seré amb vosaltres cada dia, fins a la fi del món”. Per això en el salm hem cantat: “que el vostre amor, Senyor, no ens deixi mai; aquesta és l’esperança que posem en vos”.

No hay comentarios:

Publicar un comentario

Nota: solo los miembros de este blog pueden publicar comentarios.