Jaume Aymar i Ragolta

Diumenge XVII de durant l'any Jesús multiplica els pans i els peixos. I amb aquest miracle, amb aquest signe admirable ens està dient que hem de multiplicar i no dividir. Fa uns dies em va venir a veure una persona d’Església que treballa amb una entitat de les diòcesis catalanes i em va proposar una iniciativa conjunta amb Ràdio Estel i Catalunya Cristiana , en   vistes al proper Any de la Fe. Li ho vaig agrair perquè no solen haver-hi propostes així. Que n’és d’important multiplicar, cercar aliances, contribuir a la comunió... Els catalans tenim sovint un esperit massa de capelleta i ens costa obrir-nos als altres i col·laborar... Felip es fixa en l’economia: “necessitaríem molts de diners per donar només un tros de pa a cadascun”. De què parlen avui els diaris i la televisió? De diners, de prima de risc, de termes econòmics. Sembla que tot estigui centrat en l’economia i, en bona part és cert, l’economia, l’art de portar la casa, és molt important, però no n’hi ha prou. C...

Sant Jaume 2012 Tots dos es deien Boanerges, fills del tro. Tots dos eren pescadors. Tots dos devien tenir un caràcter fort, potser impetuós. Tots dos ho van deixar tot per seguir Jesús. Tots dos van ser testimonis de moments claus en la vida del mestre: la resurrecció de la filla de Jaire, la Transfiguració, el Sant Sopar... I tots dos van beure el calze del Senyor. Però de manera diferent, Joan vivint segons sembla fins a una edat avançada i morint de mort natural i Jaume essent el primer apòstol màrtir a cop d’espasa. Hi ha moltes maneres de donar testimoni. De cop i de mica en mica, cada dia, amb l’abnegació. Avui a diversos indrets del món hi continua havent màrtirs a causa de la fe. La seva sang preciosa és fecunda. Però molts d’altres que donen testimoni lliurant la vida a cada minut enmig de les coses de cada dia. Una cosa és certa, tots ells, els apòstols, els bisbes que són els seus successors, i tots els cristians, estàvem i estem cridats a viure unes relacions de se...

Diumenge XVI de durant l'any Avui el temps deu ser un dels béns més escassos, som pobres de temps... “Vaig liat ” diuen els joves; “no tinc temps” potser és una de les frases que més repetim els adults.   És cert que tots tenim –o ens busquem- moltes ocupacions, però si fóssim realment humils, trobaríem espais i temps per a tot. Cada vegada hi ha més persones que cerquen la solitud, la meditació, el repòs... Em deia fa poc una persona molt activa que se n’havia anat a fer solitud i silenci: “ en arribar, després d’una estona a la cel·la, sol i en silenci, em va semblar que havien passat dues hores, vaig mirar el rellotge i només havien passat vint-i-cinc minuts”. És ben bé així: el temps solitari sembla que passi molt més a poc a poc i sobretot quan un porta tota la inèrcia d’un moviment intens.   La solitud i el silenci ajuden a ordenar tot el temps i a descobrir la riquesa del temps que Déu ens regala.   A tots ens cal el repòs personal. Però cal també el repòs ...

Soneto con estrambote deprecativo al Coro del Rincón del Arte y de la Música de Andalucía y Cataluña Sant Jeroni de la Murtra 14 de julio de 2012 Olé coro rociero del Rincón que con vuestro gemido tan profundo sacudiís a nuestro apático mundo en cada nota de vuestra canción. Cantáis y bailáis con tanta unción que vuestro zapatear bien rotundo apacigua al triste y al iracundo y nos llena de gozo el corazón. Con tantos años de cantar unidos habéis formado una familia grande de padres y hermanos bien avenidos. Y vuestro quehacer es tan rebosante que bien al Sur os habéis proyectado ay uniendo África a vuestro cante. No cesen de resonar vuestras voces y muchos más se os unan veloces.

Consignes vàlides per avui. Diumenge XV de durant l’any Som en una Església tota ella missionera. Cadascú de nosaltres hi té la seva missió i tots som deixebles. Aquest passatge fou escrit els anys 70 ja passada la mort i la resurrecció del Mestre quan els apòstols “recorden” és a dir, tornen a passar pel cor aquelles consignes que Jesús els havia donat i que són   encara plenament vàlides avui: 1) “aneu de dos en dos”. Davant un tribunal, calia que fossin dues persones perquè el testimoni fos vàlid. Encara avui quan a l’Església celebrem un casament demanem dos testimonis, si més no un per banda. La companyia és també recolzament, força, motivació per acomplir la missió i per vèncer les dificultats; el seguiment de Jesús no és un afer privat, és una responsabilitat comunitària. Quan el Sant Pare visita un indret va sempre acompanyat del bisbe del lloc. És l’expressió plàstica de la col·legiat. Però personalment penso també en el testimoniatge que donen –i que han de do...

Diumenge XIV de durant l’any Jesús era un treballador manual. Quan Antoni Gaudí va fer la façana del Naixement hi va voler posar una imatge que ell anomenava “El fusteret” i a la qual tenia molta devoció. Representa un Jesús jove, treballant activament a la taula de fuster del seu pare i amb una abella sobre el cap que és el símbol de la laboriositat.   Gaudí volia mostrar de manera perenne als treballadors d’aquell barri del Poblet, que Jesús havia estat un treballador com ells. Però aquelles mans treballadores són també mans miraculoses. Només si sabem tractar bé les coses de cada dia, sabrem tractar bé les persones. Un dels sants més admirats per molts és fray escoba (Sant Martí de Porres), perquè sabia escombrar amb humilitat el seu claustre, sabia tractar amb dolcesa els seus germans. Les mans treballadores de Jesús, eren també “mans miraculoses”. Ens ho ha dit el salm: tenim els ulls posats en el Senyor com l’esclau o l’esclava es fixaven en les mans dels seus ...

Diumenge XIII de durant l’any Jesús guaria els malalts d’un a un. L’evangeli d’avui ens presenta dos miracles: el de la resurrecció de la filla de Jaire, i el de la dona que patia pèrdues de sang des de feia anys. Jesús anava a fer una cosa important i urgent: visitar la filla del cap de la sinagoga que s’estava morint, i pel camí en fa una altra també important i que no sembla tan urgent, guareix una dona que tenia una constant menstruació i que com a tal era considerada impura i marginada de la societat. Aquest miracle hagués pogut quedar en el secret: només l’haurien sabut Jesús i la dona. Però Jesús s’atura, s’entreté i vol que tot quedi en relleu a la llum pública. El que fa aquella dona, a ulls humans, sembla un gest supersticiós - tocar-li la vora del mantell- però és impressionant la resposta de Jesús: “la teva fe t’ha salvat, queda lliure de la teva malaltia i ves-te’n en pau”. No li diu “la teva superstició”, “la teva pietat popular que ha de ser purificada”, li diu “la ...