Descans comunitari

Diumenge XVI de durant l'any

Avui el temps deu ser un dels béns més escassos, som pobres de temps... “Vaig liat” diuen els joves; “no tinc temps” potser és una de les frases que més repetim els adults.  És cert que tots tenim –o ens busquem- moltes ocupacions, però si fóssim realment humils, trobaríem espais i temps per a tot. Cada vegada hi ha més persones que cerquen la solitud, la meditació, el repòs... Em deia fa poc una persona molt activa que se n’havia anat a fer solitud i silenci: “ en arribar, després d’una estona a la cel·la, sol i en silenci, em va semblar que havien passat dues hores, vaig mirar el rellotge i només havien passat vint-i-cinc minuts”. És ben bé així: el temps solitari sembla que passi molt més a poc a poc i sobretot quan un porta tota la inèrcia d’un moviment intens.  La solitud i el silenci ajuden a ordenar tot el temps i a descobrir la riquesa del temps que Déu ens regala.  

A tots ens cal el repòs personal. Però cal també el repòs comunitari: espais i moments per poder parlar, contrastar, assaborir… Després de la missió, Jesús i els apòstols no pugen a la muntanya com en d’altres ocasions,  agafen una barca i se’n van junts a reposar una mica i a compartir les experiències viscudes. És un descans actiu. Com diu Ignasi Batlle, pare de família: “ Jesús avui ens convida també a descansar els uns en els altres”. Hem de reprendre forces també comunitàriament i l’estiu pot ser un temps privilegiat.

És cert que aquell va ser un descans frustrat: les multituds els seguien, no els deixaven de petja. I Jesús se’n compadia: “perquè eren com ovelles sense pastor”. La nostra tasca és aplegar, no dispersar, ho hem escoltat a la primera lectura. Però de vegades em pregunto, amb el meu capteniment personal, amb la nostra manera de fer comunitària, no estarem allunyant la gent, en lloc d’apropar-la?

Sant Vicenç de Paül deia “si estàs pregant i un pobre truca a la teva porta, atén-lo. Aquella serà la teva pregària”. El P. Bernabé Dalmau, monjo de Montserrat, ens explicava a un grup de capellans “de vegades estic a la cel·la, traduint un document molt interessant. I em truquen de la porteria que hi ha algú que no conec que em demana. Em costa de deixar allò que estic fent però penso de seguida: quan Sant Ignasi va venir a Montserrat a fer la vetlla d’armes davant Maria, que va representar un canvi radical en la seva vida i després en la vida de l’Església, també el va atendre un monjo, i penso, potser aquest que truca avui és un altre Sant Ignasi i deixo allò que estic fent i baixo a atendre’l”.

Sí: aquell de Jesús i els apòstols després de la missió, va ser un descans frustrat, però els evangelis ens permeten deduir que en molts d’altres moments, al final de la jornada, Jesús es reunia amb els deixebles a casa, en família i els instruïa. L’eucaristia va ser un d’aquells moments privilegiats, de festa i d’ensenyament;  Jesús va pronunciar un llarg discurs de comiat i els va deixar el seu record més viu. És aquell que revivim cada diumenge.