Multiplicar, no dividir

Diumenge XVII de durant l'any

Jesús multiplica els pans i els peixos. I amb aquest miracle, amb aquest signe admirable ens està dient que hem de multiplicar i no dividir. Fa uns dies em va venir a veure una persona d’Església que treballa amb una entitat de les diòcesis catalanes i em va proposar una iniciativa conjunta amb Ràdio Estel i Catalunya Cristiana, en  vistes al proper Any de la Fe. Li ho vaig agrair perquè no solen haver-hi propostes així. Que n’és d’important multiplicar, cercar aliances, contribuir a la comunió... Els catalans tenim sovint un esperit massa de capelleta i ens costa obrir-nos als altres i col·laborar...

Felip es fixa en l’economia: “necessitaríem molts de diners per donar només un tros de pa a cadascun”. De què parlen avui els diaris i la televisió? De diners, de prima de risc, de termes econòmics. Sembla que tot estigui centrat en l’economia i, en bona part és cert, l’economia, l’art de portar la casa, és molt important, però no n’hi ha prou. Cal una economia amb cor, amb valors. Jesús no els diu que facin una capta o una col·lecta, fa asseure la gent, és a dir les fa reposar, fa que se centrin, que reflexionin... i segurament que ho facin en grups més petits, com diu un altra evangelista. Aleshores el protagonisme el pren Jesús.  Pren els cinc pans d’ordi i els dos peixos, diu l’acció de gràcies i els reparteix entre la gent asseguda. N’hi ha per tothom i encara en sobra. I Jesús procura que el que sobra no es faci mal bé. Avui diríem, recicla.

Quan Jesús esdevé el centre de la nostra existència, quan sabem posar allò poc que creiem tenir en les seves mans ell ho multiplica i ho fa créixer. La crisi que avui travessem és una bona ocasió per anar a fons. És en el fons una crisi de valors. Cal doncs refermar i créixer en els valors: si creiem en la Providència, si sabem compartir, si som generosos, si aprenem a donar de la nostra pobresa, aleshores Déu multiplicarà el nostre gest.  Busquem sinergies i aliances, multipliquem, no dividim.

En els antics refectoris dels monestirs hi solia haver escrita una frase del Salm d’avui: “Tothom té els ulls en vós, mirant esperançat,/ i al seu temps vós els doneu l’aliment”. Els monjos i les monges contemplen Déu, es refien d’Ell i, sense deixar de fer el que han de fer són agraïts a la seva Providència. Abans crèiem més en la Providència, en els seus petits o grans signes, ara ens pensem que tot depèn de nosaltres i, és cert, però ens oblidem que tot depèn també de Déu.

A Jesús el volien fer rei i Ell se’n va a la muntanya tot sol. Refusa una vegada més la temptació del poder i assenyala on rau la seva força veritable: en la trobada amorosa amb Déu Pare.