Mans treballadores i miraculoses

Diumenge XIV de durant l’any

Jesús era un treballador manual. Quan Antoni Gaudí va fer la façana del Naixement hi va voler posar una imatge que ell anomenava “El fusteret” i a la qual tenia molta devoció. Representa un Jesús jove, treballant activament a la taula de fuster del seu pare i amb una abella sobre el cap que és el símbol de la laboriositat.  Gaudí volia mostrar de manera perenne als treballadors d’aquell barri del Poblet, que Jesús havia estat un treballador com ells.

Però aquelles mans treballadores són també mans miraculoses. Només si sabem tractar bé les coses de cada dia, sabrem tractar bé les persones. Un dels sants més admirats per molts és fray escoba (Sant Martí de Porres), perquè sabia escombrar amb humilitat el seu claustre, sabia tractar amb dolcesa els seus germans. Les mans treballadores de Jesús, eren també “mans miraculoses”. Ens ho ha dit el salm: tenim els ulls posats en el Senyor com l’esclau o l’esclava es fixaven en les mans dels seus amos.

Abans es deia que perquè una persona fos realment completa, a més dels seus estudis, havia de saber fer un treball manual, havia de tocar un instrument i havia de practicar un esport. Jesús sembla que en els seus anys de “vida oculta”, va ser un gran treballador al costat del seu pare de qui va aprendre l’ofici. Per això en els seus anys d’ensenyament les seves paràboles estan plenes d’imatges procedents d’oficis manuals. Atur no vol dir manca d’ocupació. Tots podem fer alguna feina amb les mans, que pot esdevenir un testimoni.

L’evangeli d’avui ens està dient també que Jesús no era cap solitari: era el fill de Maria, era parent de Jaume, de Josep, de Judes, de Simó, les seves parentes vivien allí... Formava part d’un poble, d’un grup humà, d’un context. Però no se’l creien. És una reacció esquifida, de poble petit, de mirada de pardal: “d’on li ve tot això?”. En el fons és també la nostra reacció quan caiem en la rutina i ens fem incapaços de creure que Déu ens parla a través del més propers, els pares, els germans, els veïns o dels companys de comunitat. Ens sembla que el missatge ha de ser extraordinari que ens ha de venir d’un altre lloc i ens oblidem de les lliçons que podem aprendre de la convivència quotidiana. Fem memòria, recordem, allò que cada dia aprenem dels qui tenim més a prop.