Consignes
vàlides per avui.
Diumenge XV de
durant l’any
Som en una
Església tota ella missionera. Cadascú de nosaltres hi té la seva missió i tots
som deixebles. Aquest passatge fou escrit els anys 70 ja passada la mort i la
resurrecció del Mestre quan els apòstols “recorden” és a dir, tornen a passar
pel cor aquelles consignes que Jesús els havia donat i que són encara plenament vàlides avui:
1) “aneu de dos en dos”.
Davant un tribunal, calia que fossin dues persones perquè el testimoni fos
vàlid. Encara avui quan a l’Església celebrem un casament demanem dos
testimonis, si més no un per banda. La companyia és també recolzament, força,
motivació per acomplir la missió i per vèncer les dificultats; el seguiment de
Jesús no és un afer privat, és una responsabilitat comunitària. Quan el Sant
Pare visita un indret va sempre acompanyat del bisbe del lloc. És l’expressió
plàstica de la col·legiat. Però personalment penso també en el testimoniatge
que donen –i que han de donar- molts matrimonis. Els qui formeu part dels EMD
ho sabeu bé. Penso també en el “dos per un lloc”, dues persones que
comparteixen una mateixa responsabilitat, però que se senten lliures perquè
cadascuna sap que una altra la recolza.
2) “emporteu-vos sols
allò que sigui estrictament necessari”. De fet Lluc quan parlarà de la missió
als pagans encara serà més radical: allí no podran portar ni bastó, ni
sandàlies, ni dues túniques (9,3). És la
simplicitat. Els únics instruments han de ser els de la marxa per la missió.
Cal un despreniment propi d’aquells que només posen la confiança en Déu, i no
en els diners, en les comoditats i en
les seguretats. Veiem que és el que avui molts valoren a les comunitats: els
atrauen aquelles que són més simples, que confien en la Providència. A molts
els distreu la riquesa, la litúrgia massa complexa, els discursos massa
recargolats. Aquesta simplicitat l’ experimenten per exemple els qui fan el
camí de Sant Jaume. A mesura que avancen, tot es torna més pesat, fins la
motxilla ens sobra... Hem de caminar lleugers d’equipatge.
3) “no us deixeu
impressionar per un possible refús ...” Els apòstols havien assistit moltes
vegades al refús de Jesús per la gent del seu poble. I la Passió fou el gran
refús. En la missió cristiana també hi ha fracassos. L’important és saber veure
el per què dels fracassos. Per què aquella iniciativa a la parròquia va deixar
de funcionar? Per què aquell grup o aquell equip ho vam deixar córrer? També a
l’Església és important la sostenibilitat de les accions. “Espolseu-vos la pols
dels peus”, és com dir “no us hem volgut prendre res, fins la pols us deixem”.
Si en un lloc no t’accepten. no hi perdis el temps. Hi ha prou indrets on anar.
En el fons és el respecte a la llibertat de cadascú. Cal cercar i trobar el
temps oportú. I esperar el dia com hem escoltat en el salm que “la fidelitat i
l’amor es trobaran/s’abraçaran la bondat i la pau”.
Comentarios
Publicar un comentario