Jaume Aymar i Ragolta

Diumenge XXI de durant l’any, 26/08/2012 En una societat que promou i afavoreix la competitivitat, l’èxit i la victòria, cal no oblidar que el fracàs també forma part de la vida. Diuen alguns pedagogs que cal educar en l’acceptació del fracàs. I els adults, sabem reconèixer amb humilitat i acceptar els nostres fracassos? En la nostra vida hi ha hagut, hi ha i hi haurà fracassos. Fracassos a l’escola, en el matrimoni, en la paternitat... fracassos en empreses i en projectes que mai no han reeixit. És propi de la nostra condició humana fracassar. Jesús, ho acabem d’escoltar, va tenir també els seus fracassos. Després del discurs del pa de vida, diu l’Evangeli d’avui, “molts dels qui l’havien seguit fins aleshores l’abandonaven i ja no anaven més amb ell”. Quantes persones avui continuen abandonant l’Església! Persones que apostaten de la seva fe. I quantes persones viuen de fet com si Déu no existís. Quants amics nostres que abans eren habituals han deixat de practicar. Ho han fet r...

Diumenge XX de durant l’any. 19 d'agost de 2012 Les paraules que sant Pau adreça als cristians d’Efes, semblen escrites per al dia d’avui: “Fixeu-vos bé com viviu, no sigueu com la gent que no sap el que fa, sinó com gent de seny, mirant de treure bé del moment present, perquè els temps que vivim són dolents”. És tot un programa de vida: sóc conscient del meu estil de viure? Simplement vaig tirant, o valoro cada dia com un do? Llevar-me al matí és una naixença, anar a dormir, un assaig de la pròpia mort.   Pau reivindica la gent de seny, aquesta paraula tan nostra i que costa de traduir amb un sol mot: “buen criterio, sano juicio...” El seny. Abans de les campanes del rellotge se’n deien el seny de les hores: tocaven al moment precís. El nostre país s’ha anat fent entre el seny i la rauxa... Però Sant Pau, a més, indica un fruit del seny: “treure bé del moment present, perquè els temps que vivim són dolents”. Voleu dir que ací no hi ha la clau per sortir de la crisi? Saber a...

Diumenge XIX de durant l'any La primera lectura ens presenta una situació de desesper   “Ja n’hi ha prou Senyor. Preneu-me la vida, no he de ser més afortunat que els meus pares”, va dir Elises després de caminar un dia pel desert. Quantes vegades nosaltres també diem aquest “prou!” interior. Quantes persones grans no entenen què hi fan encara en aquest món. Però el Senyor, a través d’aquella providència del pa cuit i del càntir d’aigua, l’anima a posar-se novament dempeus i a continuar el camí. De vegades hi ha persones grans o malaltes que ens ho pregunten, què hi faig en aquesta vida? De vegades una cosa tan senzilla i tan humil com deixar-se cuidar. Persones que han estat molt actives, que han donat la vida pels altres i ara han de passar per aquesta lliçó d’humilitat que altres els ho hagin de fer tot. I no sols persones grans, m’ho deia també un home jove a qui han hagut de trasplantar els dos pulmons... Ara a més del cansament físic hi pot haver un cansament moral, més ...

Diumenge XVIII de durant l’any Com ens costa d’aixecar el vol! Moltes vegades restem presoners del dia a dia.   Vivim per satisfer les necessitats materials. Vivim tant la immediatesa del moment que ens costa mirar més enllà, planejar les coses a mig i a llarg termini.   El nostre vol s’assembla més al d’una gallina que al d’una àliga. Les nostres converses sovint són banals. Ho són les que escoltem tantes vegades pels carrers... Tenim tothora la temptació de quedar-nos reduïts a un món esquifit, a mirar al nostre voltant amb una mirada de pardal. Moisès va fer una gesta realment prodigiosa, treure el poble d’Israel de l’esclavatge del Faraó i portar-lo a la terra promesa.   Però el poble murmura: allà a l’Egipte no eren lliures, però si més no allà tenien olles de carn. Enyoren el menjar, encara que fos a costa de la manca de llibertat. Ara estaven al la intempèrie, però com diem en el cant “eren temptats de tornar al vell esclavatge”. Déu els vol lliures! Déu en...

Sonet en el comiat de Joan Bassegoda Nonell A reveure doctor Joan Bassegoda, avui dels Àngels la Mare de Déu, ací a Tiana et donem el darrer adéu mentre sentim el temps que roda i roda. El teu arbre ferm ja ha passat la poda de tot allò sec que ara no es veu ens deixes un estil que fou ben teu: un llegat més enllà de qualque moda. Ara veuràs el Pare cara a cara I també el teu mestre admirat Gaudí i tots dos et somriuran sense fi. Allí dalt faràs d’arquitecte encara continuaràs construint des del Cel. Del dol un dia esquinçarem el vel. Tiana, 2 d’agost de 2012 Mn. Jaume Aymar i Ragolta