Educar el fracàs

Diumenge XXI de durant l’any, 26/08/2012

En una societat que promou i afavoreix la competitivitat, l’èxit i la victòria, cal no oblidar que el fracàs també forma part de la vida. Diuen alguns pedagogs que cal educar en l’acceptació del fracàs. I els adults, sabem reconèixer amb humilitat i acceptar els nostres fracassos? En la nostra vida hi ha hagut, hi ha i hi haurà fracassos. Fracassos a l’escola, en el matrimoni, en la paternitat... fracassos en empreses i en projectes que mai no han reeixit. És propi de la nostra condició humana fracassar. Jesús, ho acabem d’escoltar, va tenir també els seus fracassos. Després del discurs del pa de vida, diu l’Evangeli d’avui, “molts dels qui l’havien seguit fins aleshores l’abandonaven i ja no anaven més amb ell”. Quantes persones avui continuen abandonant l’Església! Persones que apostaten de la seva fe. I quantes persones viuen de fet com si Déu no existís. Quants amics nostres que abans eren habituals han deixat de practicar. Ho han fet realment convençuts, o per negligència, o per superficialitat, o potser per la manca de testimoni? No podem judicar. Només Déu coneix la fe de cada persona, ho diem en el moment de la pregària eucarística que fem memòria dels difunts: “la fe dels quals només Vós heu conegut”. Però és un cert fracàs de la comunitat creient. Nosaltres també fem fracassar el projecte de Déu en les nostres vides i no som els que Déu somniava.

Ens sap greu és que alguns deixin la fe per anar-se’n darrera d’ídols, o de camins que no porten enlloc. Recordo la impressió que em va fer una dona de mitja edat, en acabar un casament en una església cèntrica. Em va dir: “jo solia venir a aquesta església de joveneta i recordo que el capellà ens renyava, tant, que al final vaig deixar l’Església i vaig abandonar la fe, però com que sóc molt espiritual em vaig ficar en tal grup. Per això quan avui he tornat a aquesta mateixa església i he vist que vostè no renyava m’he quedat perplexa”. Em va commoure aquella dona, que una mica a cegues buscava resposta al seu fracàs, com acollir-la de nou?

“Senyor ¿a qui aniríem? Només vós teniu paraules de vida eterna i nosaltres hem cregut i sabem que sou el Sant de Déu.” És la resposta sàvia i assenyada de Pere a la pregunta una mica dramàtica de Jesús: ¿Vosaltres també em voleu deixar?. Dissortadament, després del Sant Sopar, gairebé tots també el deixaran. Serà l’últim –humanament parlant- fracàs de Jesús. Dels dotze un el trairà, l’altre el negarà, nou fugiran... només un restarà fidel: Joan. Humanament parlant fou un desastre. Caldrà la resurrecció i la vinguda de l’Esperit Sant perquè els apòstols es tornin a congregar al voltant de les paraules de vida eterna del Sant de Déu.

Benvolguts germans i germanes, quedem esfereïts quan llegim que aquest assassí norueg Anders Behring diu amb sang freda en el judici per la massacre de 77 persones que només li sap greu no haver-ne matat més. Encarna un nou fracàs de la humanitat, personifica la cultura de la mort com tants  monstres hi ha hagut al llarg de la història. Hem de conviure amb aquesta maldat reincident.

Sotmetem-nos els uns als altres, homes i dones, per reverència a Crist. Sotmetre vol dir posar-se sota l’autoritat d’un mateix o d’altri. L’autoritat moral de Crist és tan gran que fa que tot hàgim d’inclinar el cap respectuosament quan es torni a fer present enmig d’aquesta assemblea. Demanem-li d’acceptar els nostres fracassos i sobretot demanem-li que no fracassi el projecte de Déu en cadascú de nosaltres.