L'espina de la gelosia

Diumenge XXV de durant l’any

La carta de Sant Jaume diu que “on hi ha gelosies i rivalitats, hi ha pertorbació i maldat de tota mena”. Tots hem vist animals que es posen gelosos si tractem amb més deferència un infant o una altra persona. Hi ha també uns gelosies infantils que se solen superar: les del nen a qui neix un germanet o una germaneta, i deixa de ser el rei de la casa i fa tota mena de rebequeries per captar l’atenció. Aquests gelosies, dic, se solen superar.  Però les gelosies poden sorgir tota la vida. Les gelosies són una forma d’enveja, és a dir una tristesa pel bé de l’altre. En lloc d’estar content amb allò que tinc, estic trist perquè l’altra té allò que jo voldria tenir... De vegades no comprenem el comportament d’una persona i és, en el fons, una qüestió de gelosia. D’altres sí i l'hem de suportar en silenci. Hi ha gelosies que poden portar a maldats de tota mena, fins i tot a crims passionals. Es poden guarir les gelosies? Diria que primer cal ser-ne conscient, cal diàleg i cal molta paciència, molta capacitat de superació. De vegades caldrà un ajut psicològic. Però també hi ha gelosies que no es guareixen i poden portar a maldats de tota mena.

Ja el llibre de la Saviesa ens ha parlat del malvat, d’aquell que diu: “posem un parany al just; ens fa nosa i és contrari a tot el que fem; ens retreu que no complim la Llei i que no som fidels a l’educació rebuda”. Quantes vegades al llarg de la història es repeteix la conxorxa del mal. En tenim un exemple en la decapitació de Joan Baptista. Però és que també avui hi ha persones que tramen el mal, perquè en el fons estimen fer mal, fins a arribar a extrems de crueltat tan terrible com ens parlen sovint els mitjans de comunicació social. Al just això li costa d’entendre. És cert que no som en un món de bons i dolents. Tots tenim el nostre costat obscur. Però de vegades ens esfereeix pensar on podríem arribar si ens deixéssim endur pels pensaments obscurs. Cal  tallar-los de seguida. Com cal tallar una persona que en critica una altra.  Però sempre n’hi haurà que tramaran el mal, ens n’hem d’allunyar en la mesura del possible i de vegades no podem ni plantar-los cara. “El mejor desprecio es no hacer aprecio”.

En un grup, en una comunitat, hi ha també gelosies. Els apòstols, entre ells, també estaven gelosos, hi ha diversos passatges de l’evangeli que ho acrediten. I quan van saber que Jesús era el Messies, discutien qui seria el més important.  L’evangeli ens ha dit que Jesús va agafar un nen el va posar al mig i el va prendre entre els braços. Aquell nen, diuen alguns biblistes, era un criadet, el que feia les feines més humils de la casa. I Jesús el fa reclinar en el banquet. És un gest sorprenent: el més petit, el més insignificant, passa a ocupar el lloc central.

Aquella picabaralla dels apòstols, els distreia de l’anunci fonamental de Jesús: el de la seva mort i resurrecció. Els apòstols no havien entès res. És un altre motiu de reflexió. Quantes vegades malgasto el temps en discussions que no porten enlloc i m’oblido d’allò que és realment central en la meva fe?