Rectificar per donar fruit, traduir per fer-se entendre

Diumenge XXVI de durant l'any i solemnitat de Sant Jeroni

Estimats germans i germanes,

Celebrem la festivitat de Sant Jeroni patró d’aquest antic monestir, patró del gremi dels editors i  dels llibreters, que l’any passat ens van ofrenar aquella bonica talla que ens rep. I patró també dels traductors per la versió que va fer de la Bíblia a la llengua llatina, l’anomenada Vulgata, la que entenia el poble. Per això avui és també el Dia Internacional dels Traductors. Que n’és d’important i alhora que n’és de difícil una bona traducció...!  Em deia un professor universitari: “El que us passa a l’Església que no expliqueu allò que feu i quan ho expliqueu no us feu entendre”. Efectivament l’Església fa molt, i de manera molt anònima i és bo donar-ho a conèixer però cal també “traduir” el missatge cristià a cada temps i en cada circumstància

Enguany Sant Jeroni s’escau en diumenge, donant a tot l’any un sentit podríem dir “jubilar”. Preguem-li  per aquest monestir de la Vall de Betlem, pels qui s’hi retiren en solitud i silenci, pels voluntaris i treballadors, pels qui hi vivim. Demanem-li també pels jerònims i les jerònimes. L’Orde de Sant Jeroni té determinat des dels seus principis “ésser petit, humil, amagat i recollit, portar els seus fills per un viarany estret, tractant dins dels seus murs la salut de llurs ànimes (...) pregant, cantant i plorant, tot servint a l’Església.”. Això els ha portat a renunciar a l’honor dels altars –hi ha molt pocs jerònims canonitzats- malgrat que molts d’ells hagin viscut i mort santament.  De fet viure en plenitud les exigències de la vida monàstica és viure ja la santedat. És alhora tota una lliçó d’ultimitat.

A l’evangeli hem escoltat que Joan ha vist a un que en nom de Jesús treia dimonis, allunyava el mal i li deia que no ho fes més “perquè no era dels nostres”. Sense voler Joan, el deixeble estimat i fidel, queia en la temptació d’aquell tancament que és tan propi dels grups: “no és dels nostres”. Encara ens fa mal sentir aquesta expressió. La diuen els equips, els partits, les associacions, de vegades, també la diem a les parròquies, comunitats, moviments quan vivim un egoisme de grup: “no és dels nostres”. I quantes vegades, potser inconscientment, allunyem els qui no són habituals, potser perquè venen esporàdicament i ens els quedem mirant, com volent dir: “i què fas tu aquí?”.

És cert que l’Església és alhora santa i pecadora. Santa perquè és convocada pel mateix Jesucrist, perquè en ella inhabita l’Esperit Sant, però és pecadora no sols perquè està formada per homes i dones pecadors sinó perquè les mateixes estructures de l’Església s’han anat contaminant pel mal. Per això el Sínode que comença ben aviat ha de tenir present que l’Església, s’hi vol ser creïble en l’anunci i en la transmissió de la fe, ha de purificar-se. Jesús corregeix Joan: el qui en nom de Jesús, encara que no sigui de la colla, faci coses admirables no podrà malparlar d’Ell. “Qui no és contra nosaltres, és amb nosaltres”. Com amplia el radi dels seus seguidors!

Una cosa tan senzilla com donar un vas d’aigua a un assedegat, és una obra de misericòrdia. Tots recordem aquell gran incendi que va patir Montserrat l’any 1986. Algú després va destacar el testimoni d’aquell monjo vellet que enmig de les corredisses no podia fer altra cosa si no anar posant vasos d’aigua pels diversos indrets del monestir.

Amb paraules molt fortes Jesús descriu el que hauríem de fer amb els nostres membres abans de caure en pecat. És evident que no parla de mutilacions físiques – l’Església sempre s’hi ha oposat- però són expressions que no ens poden deixar indiferents. Un bon biblista, mossèn Josep Rius Camps, les tradueix així: la mà és l’activitat, el peu és la conducta, l’ull és l’ambició. És com si Jesús ens digués: si la teva vida et porta a allunyar-te de mi, rectifica. Si la teva conducta no s’escau a l’evangeli, canvia. Si la teva mirada no és neta, si  és interessada, purifica-la. És tot un examen de consciència. Cal eradicar tot allò que ens porta al pecat, a dir no a Déu, als germans, a nosaltres mateixos, a la natura.

D’això Jeroni en va ser progressivament conscient i en el decurs de la seva llarga vida va seguir tot un itinerari de conversió. Ell, home culte, va entendre en un somni que era ciceronià, però que no era cristià. És a dir, s’estimava més la bellesa clàssica, basada en els canons estrictes, que no la bellesa cristiana basada en tota realitat existent. Que ell que va passar del luxe dels palaus romans a la pobresa d’una cova a Betlem, intercedeixi per nosaltres.  Com diuen uns goigs amb lletra de Manuel Bertran i Oriola i música de Francesc Baldelló: “Pregueu pel nostre delit,/Jeroni, màxim doctor,/ Vós que els llibres del Senyor/meditàveu dia i nit”.