Nomenament de fill adoptiu de Calonge

Església i poble

Teatre Fontova de Calonge, 26 de desembre de 2012

 

Il·lm. Sr. Alcalde i amic Jordi Soler

Senyora. i senyors regidors

President i junta del Centre d’Estudis Calongins Colonico

pares, germans i nebots, cosins

companys de Sant Jeroni de la Murtra i de Badalona

amigues i amics,

 

Agraeixo de tot cor a l’Ajuntament de Calonge l’honor que em fa d’afillar-me: per a mi és una distinció extraordinària i immerescuda però que accepto amb humilitat i amb naturalitat. De fet des de petit que m’he sentit calongí. De Calonge prové la meva família materna: els Ragolta; a Calonge hi van festejar els meus pares fa seixanta anys, jo vaig venir ja de molt petit amb ells a passar els estius a Can Rusques. La tia Felícia, germana del meu avi Pons i la Carmen i el Miquel, el maño amb la seva filla Maribel, esposa de l’actual alcalde, eren referents quotidians. Aquí vaig començar les meves recerques històriques de la mà del recordat Pere Caner i aprofito avui per fer memòria de la seva vídua la Dolors Ubach que ens ha deixat ben recentment. Aquí hi vaig conèixer la família Viñas, que van ser importants en la meva formació. Aquí hi vaig celebrar la meva primera missa un 20 d’abril de 1986, concelebrant amb mossèn Pere Surribas, rector durant quaranta anys de la parròquia que em va ajudar tant en el meu discerniment vocaciona, i amb el pare Josep Parra, dominic i missioner a Guatemala. Aquí he exercit també el meu ministeri sacerdotal: bateigs, casaments, unció a malalts, exèquies... El fet que els meus pares ara hi resideixin bona part de l’any motiva que hi hagi de pujar sovint. Aquí hi tinc bons amics. Sempre és un goig pujar a Calonge, encara que popularment els calongins quan són fora, parlen de baixar a Calonge i de pujar a Barcelona. Probablement aquesta és una reminiscència llunyana del judaisme, del fet de pujar a la Ciutat Santa de Jerusalem. Voldria respondre bé però al caràcter d’adoptiu i tenir moltes ocasions de comportar-me com un bon fill d’aquesta vila.

 

He rumiat molt què seria el més oportú d’explicar-vos en una diada com aquesta tan entranyable per a mi, però d’altra banda tan familiar per a tots com és Sant Esteve, prolongació del Nadal, i m’ha semblat que el més adient seria parlar de la relació entre el poble i l’Església catòlica en el decurs de la història. Procuraré no allargar-me massa i fer-ho el més amè possible.

 

La sagrera, origen del municipi

 

En acostar-nos al nucli antic de Calonge hi destaquen dues torres: el campanar quadrat  de l’església parroquial de Sant Martí i la torre d’homenatge del castell, circular. Sempre s’havia dit que el castell era l’origen de la població. Ara sabem que també al voltant de l’església, a partir de la cellera o sagrera, es va anar constituint l’atapeït nucli urbà del poble, com el de molts altres municipis de l’Empordà i de tot Catalunya. Què era la cellera o sagrera?  Era un espai de pau i d’immunitat. Tota violència comesa en aquest sagrat circuït era equiparada a un sacrilegi pel qual s’havia de respondre davant d’un tribunal episcopal. Les dimensions de la sagrera tenien regularment un radi de trenta passes eclesiàstiques al voltant del temple. Us preguntareu què són les passes eclesiàstiques? Eren volgudament llargues: s’establien demanant a l’home i més camallarg del poble que fes les passes més llargues que pogués per tal de delimitar un ampli espai sagrat i segur on ningú no podia ser robat, ferit ni mort perquè s’exposava a la pena d’excomunió. És il·lustratiu el cas de l’església parroquial de Sant Silvestre de Valleta, al terme de Llançà, on s’explica en l’acta de la seva consagració que la sagrera fos mesurada per “l’home que faci els millors passos, el qual tenint un per terra estengui les dues cames, i amb l’altre peu faci el millor pas que pugui i avanci fins a un mínim de trenta passos”.[1] La sagrera calongina probablement estava descentrada perquè en tenir el castell a la part nord, la població ja estava prou protegida per aquell sector. Creiem aleshores, però caldria comprovar-ho, que inclouria també al sud del temple els actuals carrers de Cervantes, dels Vius, la plaça de la Miranda i el carrer dels Morts (actualment de Genís Ponjoan) el grup de cases antigues fins a l’actual carrer de la Barceloneta. Les sitges de l’antiga torre quadrada del castell aquesta extraordinària construcció única a l’Empordà, i la de grans proporcions que es va trobar en el subsòl de la parròquia de Sant Martí, també en antics terrenys del castell, evidencien encara més aquest caràcter de lloc de redós, de protecció  i d’emmagatzematge de provisions que tenia el nucli antic del nostre poble.

 

L’església parroquial, documentada ja al segle X i dedicada a Sant Martí de Tours com d’altres setanta-tres esglésies del bisbat de Girona, és la que va anar aplegant poc a poc la població. Molts dels nostres avantpassats s’havien establert a les Gavarres procedents d’altres indrets. Els nostres, els Racolta (al segle XIX cognominats Ragolta) procedien concretament d’un mas documentat ja el segle XIII i veí de Sant Cebrià dels Alls. I el mateix passava amb d’altres llinatges calongins, procedents de la vall de Ruàs (evident procedència hebrea “ruash” que significa vent) que s’establiren progressivament al pla on tenien la possibilitat de cultivar la terra i de de fer-se forts quan calia a l’església i al castell.

 

Però l’església, la casa de l’església per dir-ho amb precisió, era també la casa de tots. Sabem que al segle XIII hi havia quatre beneficis: sagristà, domer de Fonts, domer de Rifred i domer de Vilar, però consta expressament en els llibres parroquials que ja aleshores no hi havia sinó una església parroquial, unes fonts baptismals i un cementiri en l’església de Sant Martí. En els llargs segles de la cristiandat, doncs, tots els calongins van ser batejats a la mateixa pila, van fer la comunió dins el mateix recinte, hi eren ungits quan venia periòdicament el bisbe amb el crisma de la confirmació, hi celebraven el casament i les exèquies. També és sabut que els rectors fins a temps ben recents van exercir també de notaris (a més de les notaries civils que hi arribar a haver a la vila) i van posar per escrit molts testaments d’avantpassats nostres entre d’altres amb aquella fórmula plena de saviesa: “sabent que no hi ha cosa més certa que el morir, ni cosa més incerta que l’hora en què hem de morir..”.

 

Diuen que per conèixer un poble cal haver estat al mercat i al cementiri, per conèixer com es viu i com es mor. Doncs, bé el mercat de Calonge, amb el seu color i la seva vivor, continua celebrant-se a vila tots els dijous des de juny de 1279 quan Pere el Gran va concedir el permís[2] i de temps recents, el mercat medieval. Quant al cementiri des de potser el segle X fins el 1829 -data en què es va beneir el de Sant Nazari- és a dir durant 19 segles, la immensa majoria de calongines i calongins van ser enterrats al cementiri parroquial situat dins de la sagrera, al lloc on ara hi ha la rectoria, entre l’església i la doma o casa del domer a frec del carrer de la Barbacana. Per cert que aquest nom de doma deriva del llatí hebdòmada, setmana, i es refereix al torn setmanal dels clergues.  El cementiri era tan present en la vida de la població, que el 1653 el bisbe hi va haver de prohibir que en el seu recinte s’hi estengués la roba, s’hi posés llenya i s’hi donés de menjar a les gallines.[3] Encara avui es conserva en la toponímia de Calonge el nom de carrer dels Vius, i carrer dels Morts (actualment de Genís Ponjoan) que recorda la via del darrer viatge. També molts calongins tenien el privilegi de ser enterrats a dins de l’església parroquial en vasos o sepulcres de llinatges familiars. Especialment els confrares del Roser ho foren dins de la capella d’aquesta advocació. I encara alguns foren enterrats al cementiri que durant un temps hi hagué al costat de l’Hospital, al carrer que porta el doble nom de Sant Joan i de l’Educació. I vull fer notar com a hipòtesi que aquest carrer estret i llarg, talment com un decumanus –via transversal romana- amb el seu hospital per a pelegrins,  podria ser una de les branques de les vies marítimes del Camí de Sant Jaume de Compostel·la.

 

El toc de les campanes marcava el ritme de vida de Calonge com el de tots els pobles amb un codi perfectament identificable pels veïns que s’ha anat transmetent de generació a generació fins a temps recents. El toc dels serenos quan deixaven la ronda de matinada, quan la gent començava a llevar-se , l’àngelus del migdia que assenyalava la fi de la jornada laboral i el toc d’oració al vespre quan els veïns es recollien. El toc solemne de morts que anunciava amb precisió si el difunt era home o dona, si era o no de la població i quina posició social ocupava. El toc planyívol de l’albat, l’infant mort abans de l’ús de raó, que feia una de les esquelles o campanes petites. Pensem que fins al segle XIX moria aproximadament un 50% dels infants que naixien. Era típic també el tritlleig alegre de les festes i dels bateigs i fins i tot el singular “tocar a peix” propi de les poblacions que no eren estrictament costaneres: quan les peixateres arribaven a plaça  el sereno anava tocar una de les esquelles o campanes petites i corria el crit: “Dones, peix!” i totes les mestresses sense moure’s  de casa sabien que havia arribat el peix i expliquen que entenien fins i tot el preu que havia de pagar. També era característic -i alguns grans el recorden- el toc de foc. El serenos alternaven els tocs de la campana grossa amb els crits des de dalt de la torre (com feien els muecins des de dalt dels minarets) anunciant el nom de la masia o del lloc on s’havia calat foc. La gent s’hi concentrava amb galledes i tots anaven cap el lloc de l’incendi. O el toc del sometent (de metre so) que congregava aquest cos armat de veïns, entre els quals el meu besavi Joan Ragolta i Salvador que el va capitanejar un temps. Signes tots ells d’antropologia cultural. I també des del segle XVIII el toc dels quarts i d’hores, quan el rellotge era un luxe reservat a alguns pocs hisendats.

 

Hem parlat fins ara de l’espai (la sagrera) i del temps (marcat per les campanes) i aquestes dues coordenades podríem dir que regien i ordenaven la vida de la població. Atansem-nos una mica més a la vida de la parròquia.

 

 

Consagrada per un convers

 

L’església de Sant Martí de Calonge fou consagrada el 12 de setembre de 1423 per un valencià, el bisbe Andreu Bertran (+Barcelona, 1433)[4], un convers del judaisme que no sabem amb precisió si es deia Astruc Levi o Halorqui o bé rabí Mosse, però sí que sabem que era un gran coneixedor de l’hebreu i del caldeu. Havia pres part de la disputa de Tortosa del 1413-1414 entre cristians i jueus i s’havia convertit al cristianisme mercès al testimoni de Sant Vicenç Ferrer. El dia de la consagració, el bisbe concedia les trenta passes de la sagrera, però com que els esments a la sagrera de Calonge són molt més antics pensem que l’àrea ja havia estat delimitada en una consagració anterior, probablement la de la primitiva església romànica. A Calonge, com en d’altres poblacions hi va existir una comunitat de preveres que talment com monjos cantaven al cor del temple l’Ofici Diví, encara que pròpiament no vivien junts i després se n’anava cadascun a casa seva.

 

També hem de parlar de les festes, que cita el llibre de la Consueta, encara inèdit, de la festa major d’hivern, per Sant Martí, època de matar el porc (signe de cristians vells) i la de Sant Eugeni, a l’estiu, de la qual sabem que uns patricis calongins van acordar de celebrar la festa del gra a mitjans de juliol, per tal d’establir un parèntesi entre la sega i el batre, una festa de repòs, ja que després d’acabada la sega, era qüestió de dedicar-se amb tot delit el quefers de les vinyes que s’estenien des del pla Ruàs i a l’Orinella. Així va néixer la festa major d’estiu.

 

Advocacions, processons i festes

 

A dins de l’església s’hi aplegaven les principals devocions dels calongins: el Sant Crist Gros, obra del mestre Henrich de Girona, que fou rebut el 13 de gener del 1613 pels obrers de la Sang de Jesucrist: el Dr. Joan Martorià, sagristà, Pau Casa i Antic Bou.   La Mare de Déu que ha tingut a Calonge diverses advocacions en el decurs dels segles: “la de les esquelletes” anomenada probablement així perquè era al peu del campanar on hi havia les dues esquelles o campanes petites ja esmentades. La Mare de Déu d’agost, jaient a la capella de la Immaculada Concepció, dins d’una urna de vidre que les pabordesses passejaven pel poble cofades amb la capida blanca. La Mare de Déu dels Dolors amb el Crist mort a la falda i, especialment la Mare de Déu del Roser, que va arribar a tenir a Calonge una confraria nombrosíssima, especialment després de la victòria de Lepant del 1571 atribuïda pel Papa al rés del rosari, fins al punt que es podia dir que al segle XVIII tots els calongins eren confrares del Roser. (M’agrada la paraula confrare, perquè parla d’igualtat i de fraternitat). També cal destacar la devoció a la Mare de Déu del Remei, relacionada amb els trinitaris i introduïda a mitjans del segle XIX pel clergue Martí Oliver, fill del mas Oliver de la Serra i encara la Mare de Déu de les Victòries que tingué la seva arxiconfraria al segle XIX.

 

Una altra devoció calongina molt arrelada va ser la de Santa Llúcia: se sap que hi havia gent que no anava a missa en tot l’any però que la festa de la santa feia quilòmetres per anar a l’església a venerar l’advocada de les modistes i de la vista. I també en el dia d’avui és obligat de citar la capella de Sant Esteve, el primer màrtir, edificada en un turonet de la Vall de Ruàs i avui totalment en runes, a la façana de la qual hi havia un relleu antropomòrfic molt primitiu que avui es conserva al museu parroquial.[5]

 

Ara sabem també mercès a la documentació de l’Arxiu Diocesà de Calonge que l’església parroquial de Sant Martí també va ser marc de la representació de diversos autos sagramentals: del 17 de desembre de 1664 per exemple és la llicència episcopal per representar el misteri del Naixement la nit de Nadal, “amb hàbits pastorils”. Aquesta seria una de les primeres representacions dels pastorets a la vila[6] que es van perllongar fins al segle XX. Tothom recorda com la nit de Reis els mags entraven a l’Església a venerar l’Infant i a fer feliç a la mainada i que darrerament, ha nascut la representació del Pessebre Vivent al voltant i a dins del Castell. Cal felicitar els seus organitzadors. També l’església –tots els batejats- afavoria el lleure i la trobada festiva. La vida eclesial es prolongava més enllà del temple amb les processons a Sant Marc a l’anomenada “església vella” (que identifico amb l’església romànica de Fenals), que per Santa Llúcia s’anava també a l’ermita de Santa Llúcia de l’Arboç, situada al terme de la Bisbal, prop de Fitor “malgrat les tramuntanades i la pluja (...) Es tocaven sardanes i s’hi dinava. Cap al tard, tornaven les colles fent gatzara.”[7] La processó de la Santa Creu celebrada cada any el 3 de maig fins al Pedró on hi havia la creu de terme i la del Corpus que recorria els principals carrers de la vila. I també, per la segona Pasqua, s’havia anat a Sant Sebastià de la Guarda de Palafrugell en pelegrinatge[8] i també, en la seva festa, a la Mare de Déu d’Esperança a Cruïlles.[9] De temps més recents és la devoció a Sant Cristòfol que portava cada any a beneir centenars de vehicles davant de les escales de Sant Martí, com queda reflectit en el magnífic llibre gràfic “Calonge i la seva gent. Imatges del 1885 al 1985”, de Josep Fort.[10] Tots aquests actes són signes de la vinculació del poble a l’Església també des del punt de vista espiritual. Els anomenats obrers treballaven amb els preveres en un exercici del que avui anomenem coresponsabilitat. Podríem ben bé dir que l’Església s’encarnava al poble i el poble configurava l’Església.

 

La festa de Nadal era una festa immòbil, es a dir, a diferència de la Pasqua es mantenia sempre en la mateixa data: a la vigília els sacerdots de la comunitat resaven completes, a la nit, cap a les 12, matines, a l’ofici tèrcia i a la tarda vespres i completes. I el dia 25 de desembre s’anunciava així el Nadal: “Tres Missas celebran en tal die los Sacerdots, que figuren los tres estats de la naturalesa humana. La primera dita del Gall; lo estat antes de la Lley, en que las gents ignoraban á Deu. La segona, del Alba; lo estat de la Lley escrita, en que Deu comensá á illuminar lo Mon. La tercera, Major, figura lo present estat de la gracia, en que Cristo sol divino nos ha il·luminat ab la sua vida y doctrina (...) Esta espiritual Nativitát havem de procurar ab una santa Confessió y Comunió. Acompanyemnos ab los Angels en benehir y glorificar al Senyor. Alabém alegres, en estas festes, al Fill de Déu nat: y, ja que lo Etern Pare nos donà son Fill amat, corresponem liberals ab dádivas y ofertes, amant de tot cor a un Déu que tant nos ha amat”.[11] A la revetlla de Nadal, segons Pere Caner, els més petits feien cagar el tió i el jovent celebrava la Nit Bona menjant cols i allioli, regat amb vi valent.[12]

 

Els més ancians recordaven encara el combregar, el solemne seguici que portava la comunió als moribunds. I les processons dels enterraments que han subsistit fins a temps recents precedides per la creu parroquial, el sacerdot amb capa pluvial negre amb els escolans, de casa a l’església i de l’església al cementiri amb aquella salmòdia planyívola alternada amb el toc de la campaneta. I encara hem de parlar del salpàs, la popular benedicció amb sal que feien els preveres a les masies, acompanyats dels escolans que rebien la gratificació amb ous. Es tractava de recordar de manera perenne la frase evangèlica: “Vosaltres sou la sal de la terra” (Mt 5, 13).

 

També l’església va exercir una funció formativa. Podríem esmentar els rectors que van impartir l’ensenyament fins a temps recents, però no ho farem per raó de brevetat, i també les fundacions de les Carmelites Vedrunes i dels Germans de la Salle, dues congregacions presents al segle XIX i avui, dissortadament, absents del poble.

 

Possiblement van ser els censos que havien de pagar puntualment tots els masos a l’Església i els abusos d’alguns preveres que no van obrar segons l’Evangeli, els qui van allunyar més el poble del clergat. Però l’anticlericalisme, tan propi dels republicans federals i després de grups anarquistes, no va ser capaç de trencar la vinculació espiritual del poble amb l’església  (que som tots els batejats) ni molt menys d’esborrar la llibertat religiosa de cada calongí i de cada calongina.

 

 

La llibertat religiosa i la laïcitat

 

Avui Calonge, com bona part de Catalunya, s’ha convertit en una població en part secularitzada i en part multireligiosa. Vivim en un Estat laic, però cal no oblidar que la llibertat religiosa és un dret de la persona i que la laïcitat és un principi d’ordenament constitucional. Per tant convé tenir molt clar que aquesta, la laïcitat, està al servei de l’exercici de llibertat religiosa i no a l’inrevés. I ací voldria citar Lord John Acton, reconegut com un dels més fervents defensors de la llibertat religiosa i política. Ell sostenia que l’Església acompleix fidelment la seva missió animant la recerca de la veritat científica, històrica i filosòfica i promovent la llibertat individual en el món de la política. En el decurs de les dècades de 1870 a 1880, Acton va començar a delinear una història universal que documentés el progrés de la relació entre la virtut religiosa i la llibertat personal. Acton defensava el seu treball com una teodicea, és a dir una defensa de la bondat de Déu i de la seva cura providencial del món.

 

També el venerable Dr. Josep Torras i Bages, glossant l’Encíclica Libertas de Lleó XIII (1888), diu que “el municipi és el carreu fonamental de tota organització regional”. Em fa pensar en aquella endreça de “La Vall de Calonge” de Pere Caner: “els municipis són les cèl·lules de les nacions”. “El concepte de Municipi- escriu Torras i Bages- importa la idea d’una certa vida propria; mai la confusió amb l’Estat ni l’absorció o assimilació en aquest, que és precisament lo que resulta avui en una part de les nacions d’Europa”. I acaba amb unes paraules ben actuals “a la tendència civilista que avui domina en les esferes governamentals dèu oposar-se la tendència naturalista i cristiana, l’encarnació de la qual està en el bon regionalisme; i de consegüent la nova institució del patrimoni o cabal del comú, administrat pels homes del lloc i de l’escola indígena amb sa vida propria, han d’ésser l’objecte preferent dels bon ciutadans”.[13]

 

Avui l’Església –és a dir tots els batejats- ha de tornar els orígens i s’ha d’allunyar tot el que pugui de la lògica i les estratègies del poder. Ho ha defensat Benet XVI en diverses ocasions i altra vegada ben recentment en la creació de nous Cardenals: “El regne de Crist ha de ser un regne de servidors, completament divers d’aquells terrenals, la reialesa de la veritat és la única que dóna a totes les coses la seva llum i la seva grandària: ésser deixeble de Jesús vol dir no deixar-se fascinar per la lògica mundana del poder si no portar al món la llum de la veritat i l’amor de Déu”.[14]És sabut també que el poder corromp i que el poder absolut corromp absolutament.  O com diu l’adagi: “si vols conèixer un home dóna-li poder i si el vols conèixer millor, treu-li.”

Cal que els calongins batejats i conscients del seu baptisme revifin la vida eclesial de la població. No pot ser que una església amb una història mil·lenària hagi de romandre avui tan de temps tancada i només amb activitat sagramental pel sol fet que no hi pugui haver un prevere amb dedicació exclusiva. La manca de preveres ha de ser un incentiu perquè els laics es facin càrrec de les seves responsabilitats com a batejats. Diverses esglésies del bisbat de Girona i d’altres bisbats de Catalunya són ja portades dia a dia per seglars amb responsabilitat pastoral, nomenats pel bisbe, que en tenen cura que porten l’administració, la catequesi, que animen la litúrgia, que visiten els malalts... Per a mi fora un desig que fos també així a Calonge.

El Pessebre i la Pau

 

Acabo. L’estiu de 1974 a la plaça del Castell de Calonge es va representar l’Oratori “El Pessebre”, amb text de Joan Alavedra i música de Pau Casals, una peça magnífica, emotiva i entranyable on les figures del pessebre cobren vida i parlen i fan referència a la vida pública i a la Passió de Jesús; un poema simfònic que havia estat musicat sota la dominació nazi i que es va haver d’estrenar molt lluny de Catalunya, al Fort de San Diego d’Acapulco el 17 de desembre de 1960. La dolorosa experiència de l’exili queda plasmada en els emotius versos del cor dels camells: “quan s’acabarà/ tan llarg caminar/ per terres estranyes?”. Recordo que entre els assistents a aquella representació calongina, hi havia un fill predilecte de Calonge, l’eminent radiòleg Dr. Josep Maria Vilaseca i Sabater, president del patronat dels festivals de música, i un altre fill adoptiu de la vila i el popular radiofonista Joan Viñas Bona, tots dos ja traspassats i als quals tinc avui especialment presents. Hi era també mossèn Pere Surribas i la seva mare i molts d’altres calongins que ja ens han precedit en el senyal de la fe i dormen el son dels justos.

 

El Pessebre culmina amb aquell cant tan emotiu d’un àngel: “Mai més guerra/mai més pecat/ pau als homes de bona voluntat!”. I cor, solistes i orquestra responen amb un gran clam final: PAU!!. És amb aquest mot i aquest desig que poso fi a les meves paraules tot desitjant-vos el millor per aquestes festes i tot el nou any 2013.

 

Moltes gràcies per la vostra amable atenció.

 

 

---

[1] J.BADIA-HOMS i d’altres. Llançà a l’època medieval. Aportacions al seu estudi. Figueres 1995. Cf. J. AYMAR, “La cellera de Sant Martí de Calonge i la consagració de 1423”, EBE, 20, 2001p. 51

[2] P.CANER, La Vall de Calonge, 1983, p. 99

[3] J.AYMAR, “L’església parroquial de Sant Martí de Calonge” a EBE, 1981, p. 84.

[4] Sobre aquest prelat i la seva visita pastoral a Calonge vegeu el magnífic estudi d’I.PUIG i ALEU, Una Visita Pastoral al Baix Empordà als anys 1420-1423. Barcelona, Fundació Noguera, 2006.

[5] P. CANER, La Vall de Calonge, p. 196.

[6] ADG. 260 f. 192

[7] P. CANER, ibídem, p. 130.

[8] APC. Llibre de l’Obra 1617-1679.

[9] APC. Ibídem (1617 i 1626)

[10] J.FORT I RIPOLL, Calonge i la seva gent. Imatges del 1885 al 1985. Ajuntament de Calonge, 2012.

[11] Rituale Ecclesiae et Diocesis Gerundensis de Mandato Exmi. Ilmi. ac Rmi. D.D. Florentii Lorente et Monton, Dei et Sanctae Sedis Apostholicae Gratia Episc. Gerunden. Regal Ordinis Elisabethae Catholicae magna cruce insignit, Regni Senatoris, Regiique Consil. Etc. Ad Normam Ritualeis Romani Auctum. Correctum, et emedatur. Girona 1851. [Endreça manuscrita de D.D. Martín Oliver Pbro y Canonicus. I en llapis: “Donativo de la familia Sardó-Oliver a la parroquia de Calonge en mayo de mil novecientos treinta y nueve] p. 18-20.

[12] P.CANER, La Vall de Calonge, p. 130.

[13] J. TORRAS I BAGES, “La Tradició Catalana. Estudi del valor ètic i racional del regionalisme català.” A Obres Completes  vol. IV, Barcelona, 1913, p. 129-132.

[14][14] Benet XVI: Homilia en el consistori ordinari públic per a la creació de nous cardenals (25/11/2012)