Sant Jeroni de la Murtra, un passat que mereix futur

Paraules de Mn. Jaume Aymar a l'inici de la Gal·la Sopar en benefici de Sant Jeroni de la Murtra. BCIN, Badalona, 29 de novembre de 2012

M.H. Sr. Jordi Pujol, president de la Generalitat de Catalunya de 1980 a 2003.Excm. Sr. Miquel Jurado tinent d’alcalde i regidor de l’Ajuntament de Badalona,Sr. Francesc  Oriol, president d’Amics de la Murtra, Autoritats, senyores i senyors, amigues i amics:

Bona nit, moltes gràcies per ser aquí. Moltes gràcies també als qui s’han unit a aquesta Gala-sopar des de la fila zero. Moltes gràcies als qui ens han fet arribar el seu missatge de suport. La vostra presència és un signe eloqüent que estimeu Sant Jeroni de la Murtra i que creieu en el que s’hi fa: grans mercès!. Després el Francesc Oriol farà un agraïment més personalitzat. Jo ara us dono les gràcies a tots i a ell també que animat per la Rosa i la Maria Soldevila i amb una comissió al voltant d’una taula ha preparat aquest l’acte d’aquest vespre amb tots els detalls.

Permeteu-me que doni un cop d’ull a la història: Sant Jeroni de la Murtra va ser edificat aviat farà sis-cents anys, majoritàriament per la societat civil de l’època: va ser fundat per un mercader, Bertran Nicolau i van ser els comerciants i mercaders els qui van ajudar els monjos a construir-lo. També va comptar amb el suport de reis, de virreis i de nobles, però com dic va ser sobre tot la societat civil del seu temps la qui el va edificar i crec que primàriament és la societat civil d’avui la que l’ha de restaurar tot i que les administracions també hi puguin ajudar.  Sabem que els temps no són fàcils, però la dificultat, més que atemorir-nos ha de fer-nos créixer.

Antigament a Sant Jeroni –com a la Cartoixa de Montalegre- no hi havia abat. Hi havia un prior i el prior era com el germà gran, que s’elegia democràticament cada trienni i que podia ser reelegit una o més vegades. Per cert que Sant Jeroni de la Murtra és un dels monestirs més arrelat al país: revisant la llista de priors del s. XV-XIX veiem que la majoria eren nascuts a Catalunya quan a d’altres cenobis avui de més anomenada això no era pas així. Doncs bé llegint els llibres de les Cròniques ens adonem que el prior proposava, mai no imposava i era per consens que es prenien els acords. Era un model de convivència, basat en la Regla de Sant Agustí i en les constitucions pròpies de l’Orde. Que n’és d’important el pacte i el consens avui a Catalunya i arreu! No podem oblidar que les democràcies més antigues del món tenen el seu origen en els estatuts i les regles monàstiques. Per exemple quan es van elaborar els articles de la Constitució nordamericana, a la taula de redacció els ponents hi tenien la Bíblia a un costat i els Estatuts dels dominics a l’altre que els servien com a model i font d’inspiració. Per això, encara avui, quan el Mestre General de l’Orde dels Dominics o dels Agustins visita la Casa Blanca, segons mana el protocol nordamericà, ha de ser rebut amb honors de cap d’Estat, precisament per l’agraïment del poble a la Regla d’aquests ordes inspiradors de la seva Carta Magna. I què voldríem avui a Catalunya si no el consens i el pacte per assolir els nostres desigs?

En el decurs de la història molts jerònims van excel·lir en santedat, tot i que, com ens explicaven les jerònimes de Sant Maties, a Barcelona, l’Orde com un senyal d’humilitat no ha volgut gairebé mai canonitzar cap dels seus membres perquè viure fidelment la vida monàstica era ja entrar en santedat que és la plenitud de l’amor de Déu que es rep i es dóna. Per això els monjos tot i viure en clausura eren persones properes que tenien la seva feligresia a Badalona, a Santa Coloma de Gramenet, a Sant Pere de Reixac i als pobles veïns, que acollien els pelegrins –per Sant Jeroni passa una de les vies marítimes del camí de Sant Jaume de Galícia- i que atenien els pobres i els malalts. A ells als monjos jerònims la nostra gratitud perenne.

Després de les desamortitzacions del segle XIX i del gran incendi de 1835,  Sant Jeroni, mai no va quedar buit del tot.  Pràcticament  sempre hi hagué presència humana, fossin masovers, estiuejants o treballadors. I això és molt important, perquè les cases com les persones necessiten alimentar-se i és una evidència que només s’alimenten quan s’hi viu.

Sant Jeroni de la Murtra avui té la ferida del temps: ha suportat guerres, revoltes i inclemències de tota mena. Tots desitjaríem veure’l plenament restaurat, però amb una rehabilitació respectuosa, jo diria gairebé arqueològica. Perquè la ferida, com diu el Javier Bustamante, també és bella i ajuda llegir la història en les pedres. I per això anem treballant poc a poc, amb una paciència gairebé monàstica, en funció dels recursos que ens arriben, amb el suport dels Amics de la Murtra i amb una gran fe en la Providència que actua a través de persones com vosaltres.

L’any 2009 Sant Jeroni de la Murtra va ser elegit per votació ciutadana de milers de persones d’arreu del món, com el tresor més important del Patrimoni Cultural Material de Badalona. Recentment l’Ajuntament de la Ciutat, amb el suport del Museu de Badalona, ens ha manifestat la seva voluntat d’ajudar-nos per tal que el monestir pugui completar el seu pla director i acollir-se a l’1% cultural. Agraïm aquest esforç i aquesta voluntat i esperem que es tradueixi en concrecions.

Ara tenim algunes urgències que no poden esperar com la consolidació de la torre prioral, i aquest és un dels motius d’aquesta Gala. I no donem a aquesta paraula el sentit primari d’ostentació i de pompa (fóra una contradicció!), si no el de festa, d’una gran festa, per retrobar-nos amb vells amics i fer-ne de nous i construir junts el futur d’un gran edifici.

Els qui vivim a Sant Jeroni som conscients que estem administrant un patrimoni preciós, un patrimoni que és material i alhora immaterial. Fa poc em deia una persona que estima molt Badalona tot i que ha nascut al sud de la península i que es troba aquí: “Mossèn no em parli més de pedres, que ja me n’han parlat prou, parli’m de l’esperit que dóna vida a aquestes pedres”. I per primera vegada vaig fer l’exercici d’intentar posar paraules a l’esperit que batega i que hauria de bategar a cada racó de la Murtra: solitud i silenci.  Cada any hi ha una mitjana de dues-centes persones, sense distinció de sexe, ètnia o religió, que es retiren a les cel·les per centrar-se, per asserenar el seu esperit, per prendre decisions amb una certa distància, per fer com fan amb els vaixells que porten anys de singladura un dic sec... Aquest model de “murtra” entesa com a casa de solitud i silenci amb el temps s’ha estès a d’altres pobles com Sant Martí Sescorts, i a d’altres països com Suïssa, Xile o Colòmbia. Tant de bo que es pogués estendre encara més i que entre tots forméssim una xarxa de murtres arreu del món.

Acabo.  Els diumenges, quan acaba l’eucaristia, m’agrada sortir al claustre: hi queda com flotant un silenci especial. És un silenci dens, ple de vida. Un silenci que no trenquen les campanes ni el murmuri de la font, aquella fontana de pau de la que parlava el nostre estimat Alfred Rubio cofundador amb Francesca Güell de l’Àmbit de repòs fa ja més de quaranta anys.

Sant Jeroni de la Murtra és un passat que mereix futur. Gràcies a totes i a tots per fer-ho possible.