Fuig de tu!

Primer diumenge d’Advent 2/12/12

Avui comença el temps d’Advent, temps per renovar l’esperança.En temps difícils –tiempos recios- en paraules de Santa Teresa de Jesús- què ens pot donar esperança?

M’ho deia una senyora de 85 anys. Era un consell que li havia donat de joveneta un sacerdot i no l’havia oblidat mai i gairebé n’havia fet el lema de la seva vida: “fuig de tu!”. Fugir d’un mateix és deixar de viure entotsolat, pensant en si mateix, de vegades planyent-se... Una persona que visqui centrada en ella mateixa no pot ser feliç, per ser feliç un s’ha de descentrar. Personalment em dona esperança veure les persones grans que continuen pensant en els altres, que s’entreguen amb alegria. Certament que hem de tenir cura del nostre cos i del nostre esperit. Però Jesús ens ho ha advertit clarament en l’evangeli: “Que l’excés de menjar i beure o les preocupacions dels negocis no afeixugui el vostre cor”.

Aquesta esperança no és il·lusa, està ben fonamentada: un costum de les tribus cherokee de nordamèrica és que els nois que fan els ritus de pas a l’adultesa han d’estar-se tota una nit asseguts sobre un tronc, impàvids, sense poder cridar ningú, fins que surti el sol. Si ho aconsegueixen arriben a l’adultesa. Un xicot ho va fer. Sentia tota mena de sorolls, va tenir por, però no es va moure, ni va cridar. Quan va sentir que el sol començava a acaronar-lo es va treure la bena. Allí, a prop seu hi havia el seu pare: havia passat tota la nit amb ell, vetllant-lo sense que ell ho sabés. Aquesta paràbola tan bonica la va explicar el P. Àngel Briñas, prior dels carmelites de Badalona, a una trobada que vam tenir els catequistes. L’aplicació és evident: per difícils que siguin els moments que ens toqui viure, per més fosca que sigui la nit, quan tot sembla que trontolli Déu és a prop nostre, és un Pare que vetlla per nosaltres. Aquesta és la nostra esperança i amb aquesta esperança caminem.