lunes, 31 de diciembre de 2012

La meditació del bou


Nadal 2012

Celebrem amb molta alegria el Nadal que juntament amb la Pasqua és la festa central de la nostra fe, perquè celebrem un misteri d’Amor. Déu s’ha fet home perquè ens estima. S’ha fet un de nosaltres perquè nosaltres també puguem viure un dia la plenitud de l’Amor de Déu. És l’Amor de Déu el qui ens ha convocat avui aquí. I l’amor als germans que és indestriable d’aquest Amor de Déu.

Hem proclamat el pròleg de l’evangeli segons Sant Joan: “En el principi existia el qui és la Paraula i la Paraula era amb Déu i la Paraula era Déu”. El misteri de Déu és un misteri de comunicació. Moltes d’altres cultures creuen en un Ésser superior, primer motor immòbil... però és un déu que no es comunica amb la persona humana. Nosaltres en canvi creiem en un Déu que es comunica amb nosaltres, de moltes maneres i que demana que ens comuniquem amb Ell. Déu que s’havia comunicat en el decurs de la història a través dels profetes, ara arriba la plenitud del temps s’ha comunicat amb nosaltres de la manera millor que el podríem entendre: fent-se un de nosaltres, fent-se carn: “Un nen de debò...” Vivim una religió d’encarnació i per això els goigs i les esperances, les tristeses i les angoixes dels homes i dones del nostre temps, ho són també dels cristians... (Cf. Gaudium et Spes,1)

Em deia una dona que durant anys es va dedicar a la política i que va organitzar aquí mateix una jornada, parlant en confiança de la seva fe: “Mossèn, Déu no se m’hi posa...”. Volia dir que ella intentava comunicar-se amb Déu però creia que  Déu no es comunicava amb ella. I com que la jornada va anar molt bé, li vaig preguntar després: “Ja se li ha posat?” I em va dir amb humor: “bé, diem que m’ha posat un SMS”. Però és el drama que viuen molts, volen comunicar-se amb Déu, li preguen, li demanen coses i Déu aparentment no els respon, o no els dóna la resposta que voldrien. Per comunicar-se amb Déu, primer de tot cal fer silenci. El silenci, de petits, l’identificàvem amb un càstig, “silenci!” ens deia el mestre a classe. El silenci escollit, en canvi, és un tresor una actitud que s’ha d’aprendre. Quan una persona és capaç de romandre en solitud i en silenci, la mirada i l’oïda se li afinen. Ja no veu, simplement, sinó que mira. Ja no sent, simplement, sinó que escolta. I comprèn que el silenci és el llenguatge de Déu.

“Existia el qui és la llum veritable...” ha dit el pròleg. La llum no afegeix res a les coses creades. Si ara ens quedéssim a les fosques, en aquesta nau hi hauria exactament el mateix que hi ha ara. Però que diferent quan s’encén el llum: tot pren color i relleu, som capaços de veure’ns de reconèixer-nos. La llum de la fe transfigura la nostra vida. Ens fa veure les persones, les circumstàncies de cada dia amb uns altres ulls.

El drama de Crist és que els seus no el van reconèixer. I nosaltres continuem sense reconèixer-lo. Un documental curt, però ple de sentit, ens presentava un avi internat en una residència que patia Alzheimer i el seu nét l’anava a visitar. L’avi se’l mirava amb una mirada perduda i no el reconeixia. El noi, amb molta estima, li anava acaronant les mans, llargament. Finalment la mirada de l’avi s’il·lumina i li diu somrient el nom: "Xavier!" L’havia reconegut gràcies a la tendresa i al temps que li havia dedicat.

Aquests són dies de família. El pare Jesús Renau jesuïta, escrivia: “obre una mica més els ulls. Qui tens davant? Un amic, una amiga, el pare, el company, la tieta.. Oh felicitats! No estàs sol. Estàs teixit d’amor. Perquè penses que són vulgars, que son avorrits, que estan endarrerits. Res tot això no és objectiu. Són persones, són homes i dones com tu, segurament millors que tu: estimen, lluiten, estan sols o acompanyats, cansats segurament i continuen vivint. Felicitats!”

L’Església antiga va identificar l’estable del naixement pels animals amb una cova. Avui, visitar a Betlem el lloc del naixement de Jesús cal  baixar a una cova. Per a la mentalitat dels pobles i dels filòsofs de l’antigor, la cova és el símbol del món. El fons fosc signifiquen les tenebres, símbol del pecat, i la claror és Crist, la Llum del món. M’agradaria posar en relleu alguns d’ aquells que aquest Nadal són llum per als qui viuen a la tenebra:

Els voluntaris de Càritas i els feligresos que des de les parròquies ajuden els qui malviuen el drama de la manca de recursos, de l’atur ,dels desnonaments. Els avis que amb les seves pensions ajuden a suportar la crisi a fills i néts. Els qui amb un discurs assenyat porten esperança als desencisats, als desconcertats, als perplexos davant de l’actual panorama polític i econòmic. El Banc d’Aliments. Els germans de l’església cristiana baptista de Badalona. La Comunitat de Sant Egidio i tots els qui renuncien a viure el Nadal en família per celebrar-lo amb els ancians, els pobres i els sense sostre. Tots els qui la nit i el dia de Nadal faran guàrdia i continuaran treballant al servei dels ciutadans malgrat les retallades. Els pares i mares dels infants de l’escola primària de Newtown a Connecticut, que malgrat el dolor immens, s’han mantingut units en l’esperança. El bisbe Pere Casaldàliga, poeta i profeta, ancià i malalt, que tot i haver hagut de fugir a mil quilòmetres del seu lloc de missió, ens manté serè i disposat a “morir dempeus”. (Recordem les paraules entranyables que sobre ell va dir Pau VIè: “qui toca a Pere, toca a Pau”). Les monges i els monjos que des del seu claustre fan de la seva vida una ofrena silenciosa a Déu i als germans. Les missioneres i als missioners que donen la vida abnegadament en llocs de frontera. Els qui enguany han col·laborat generosament a la Marató de TV3 contra el càncer. Quan més creix la necessitat més creix la solidaritat.

Però molts es fixen més en el bou i la mula del Pessebre. Arran del llibre de Benet XVI, sobre la infantesa de Jesús que no fa més que dir que són animals que no surten a l’evangeli, però que es troben al profeta Isaïes s’ha muntat una tempestat mediàtica, però potser ha fet que molts giressin els ulls cap a la cova. De fet el bou i la mula s’han posat com cada any al pessebre de la plaça del Vaticà. El bou i la mula (o l’ase) es remeten al profeta Isaïes: “Un bou coneix el seu propietari, i un ase, l’estable del seu amo, però a mi, Israel no em coneix, el meu poble m’ignora” (Is 1, 3). Tots en tenim experiència: de vegades els animals són més fidels que les mateixes persones. Diuen que quan Sant Francesc a Greccio va fer el primer pessebre vivent de la història hi va ajuntar per primera vegada un bou i una mula. Mai el bou i la mula no havien compartit estable. Francesc, que se sentia també germà del llop, va ajuntar dues menes d’animals en la proximitat del Rei de Reis. Al bellíssim oratori “El Pessebre” d’Alavedra/Casals, la mula i el bou diuen els càntics més bells. La mula diu:

“Quin bell enrenou!/no has sentit, tu, bou,/resar a la Dona?/I l'Home ha cantat,/i algú ha bellugat/damunt de la palla./Era un Pollinet de dona, nuet,/que ja espernegava./Algú amb tant d'esclat,/que m'ha enlluernat./Tot ho veig daurat./Als ulls tot me balla./Sembla un sol, posat/ damunt la palla”

I el bou diu: “He passat la nit vetllant encongit, amb el cor petit i les banyes moixes/ i feia un mugir ben dolç per si així podria ablanir les meves angoixes/ quina nit d’encants/ d’estels rutilants/ de vols flamejants/ /i d’aura divina/ i quins cants tants bells com d’eixam d’ocells refilant tots ells amb la veu més fina/He vist el vedell que és molt blanc de pell i encar no camina però fa una claror i una resplendor que tot ho il·lumina al cor de la nit la llum ha sortit dins d’una establia...”

 Que també nosaltres ablanim les nostres angoixes i que contemplem embadalits aquesta nit d’encants. Que l’Amor d’un Déu que neix els cors desglaci i que tingueu un sant Nadal

 

 

No hay comentarios:

Publicar un comentario

Nota: solo los miembros de este blog pueden publicar comentarios.