Què he de fer?

Diumenge III d'Advent. 16/12/2012

Així doncs, què hem de fer? Era la pregunta que la gent feia a Joan Baptista. És la pregunta que cadascú de nosaltres avui s’hauria de plantejar:  Així doncs què he de fer? Què he de fer per complir millor la meva missió de prevere, de religiós, de monjo, d’espòs, de pare, de mare, de fill, d’avi, de germà, d’amic?  Què he de fer per educar bé els meus fills, els meus néts? Com ho he de fer per estar-hi a prop sense estar-hi a sobre? Què he de fer per acompanyar les persones de les quals sóc responsable? Què he de fer per ser un bon ciutadà, un professional competent, un patriota solidari o un jubilat sanament actiu? Què he de fer per ser un bon cristià, coherent, fidel, compromès amb els qui més pateixen?

Joan Baptista planteja una resposta de mínims, compartir el vestit i el menjar, no exigir més del que està establert, no forçar, no amenaçar, acontentar-se amb el que un té... Jesús donarà una resposta de màxims: si algú et demana el vestit, dóna-li també la túnica, ven els teus béns i dóna’ls als pobres, estima els enemics, nega’t a tu mateix... Joan batejava amb aigua. Jesús amb aigua i foc, el foc de l’Esperit Sant que tot ho purifica i ho porta a plenitud.  Per això des d’ara cal cremar la palla de tot allò que és superflu, de tot allò que no ens fa feliços i quedar-nos amb  el blat del que és essencial. Per això cal sempre cal fer-nos la pregunta: així doncs què hem de fer? I quan  ens ho plantegem amb honestedat disposats a fer-ho, disposats a donar un sí total, irreversible i sense condicions a Déu, Ell té mil maneres de fer-nos saber quina és la seva voluntat, a través del més proper, d’una circumstància aparentment fortuïta, del coneixement o del reconeixement d’una persona, de la mort d’un ésser estimat. O dels signes del temps.

Diumenge del goig. Anticipació del Nadal. Viviu sempre contents diu l’apòstol i ho repeteix: viviu sempre contents. Com podem viure contents si al costat nostre i tan sovint a dins nostre, hi ha dolor, desencís, desesperança o perplexitat? Sí perquè l’adult veritable és aquell que viu segur enmig de la inseguretat. I per això, perquè Déu sap que l’estima i vetlla per ell, malgrat tot, està content.

Aquesta és la nostra esperança i amb aquesta esperança caminem.