Diumenge II d’Advent 9/12/12
L’evangeli ens situa
en unes coordenades històriques. Sant Lluc que tenia una gran capacitat
descriptiva, ha traçat el relat precís dels personatges històrics del
temps de Jesús. També nosaltres, cada vegada que diem el Credo llarg anomenem Ponç
Pilat, un personatge històric. Tot allò que creiem té el seu fonament en un
paisatge i en un moment històric concret. Diuen els biblistes que gairebé tots
els noms enumerats evoquen records de corrupció. Signes de la necessitat que té
l’ésser humà de ser redimit. Igualment avui hi ha corrupció, polítics que
extorsionen, trànsfugues, alts càrrecs imputats... Un panorama certament trist.
Però no ens quedem criticant, actuem. Procurem enfortir el teixit social.
El temps d’Advent
ens evoca el desert. Una de les coses que més m’impressionen del desert és que
no tens punts de referència, tot et sembla igual. Un altre és que l’aridesa, la
sorra, les roques, t’ajuden a cercar l’essencial. Una altra és la bellesa de
les sortides i de les postes de sol.
En temps de Joan
molts ascetes vivien al desert de Judà. Però només Joan va tenir l’audàcia de
portar l’ànima del desert al cor de la ciutat i se’n va anar a predicar per la
terra baixa del Jordà a la comarca de Jericó (Dr. Gomà). El desert a la ciutat.
La solitud i el silenci enmig del brogit. Aquests dies que els carrers de la
ciutat estan tan atapeïts, com valorem els espais de solitud i de silenci! Que
en aquest temps d’Advent sapiguem trobar-los.
Joan Baptista, tot
citant Isaïes, profetitzava: “la serralada es tornarà una plana i el terreny
escabrós serà una vall”. El venerable doctor Torras i Bages, inspirant-se en
aquest passatge, demanava a la Mare de Déu de Montserrat en la seva Visita
Espiritual: “aquella fe que enfonsa les muntanyes, omple les valls i fa planer
el camí de la vida”.
En una ocasió beat
Joan XXIII li va preguntar a un jove capellà què estava estudiant a Roma. “Dret
canònic” li va respondre. “Ah!- li digué el Papa- el bon jurista és aquell que
un cop vista les muntanyes, sap trobar el túnel”. És a dir, vistes les
muntanyes de les dificultats, sap trobar el túnel de la solució. Hi ha persones
que de tot en fan una muntanya, d’altres en canvi aplanen el camí, que siguem
nosaltres d’aquests. Però per això, com ens ha dit sant Pau calen dues coses: “coneixement
i finor d’esperit”. La persona esperançadora és la que aplana, la que facilita,
la que intenta trobar solucions. Aquests, en el decurs de la història han estat
els sants.
Que boniques les
paraules del llibre de Baruc: “Alça’t Jerusalem, guaita des del cim cap a l’orient
i veuràs com (...) es reuneixen els teus fills de llevant i de ponent; canten d’alegria
recordant l’obra de Déu”. És cap aquesta Jerusalem celestial, neta, esplendent,
incorrupta, cap a la que tots caminem
Comentarios
Publicar un comentario