domingo, 9 de diciembre de 2012

Diumenge II d’Advent 9/12/12

L’evangeli ens situa en unes coordenades històriques. Sant Lluc que tenia una gran capacitat descriptiva, ha traçat el relat precís dels personatges històrics del temps de Jesús. També nosaltres, cada vegada que diem el Credo llarg anomenem Ponç Pilat, un personatge històric. Tot allò que creiem té el seu fonament en un paisatge i en un moment històric concret. Diuen els biblistes que gairebé tots els noms enumerats evoquen records de corrupció. Signes de la necessitat que té l’ésser humà de ser redimit. Igualment avui hi ha corrupció, polítics que extorsionen, trànsfugues, alts càrrecs imputats... Un panorama certament trist. Però no ens quedem criticant, actuem. Procurem enfortir el teixit social.

El temps d’Advent ens evoca el desert. Una de les coses que més m’impressionen del desert és que no tens punts de referència, tot et sembla igual. Un altre és que l’aridesa, la sorra, les roques, t’ajuden a cercar l’essencial. Una altra és la bellesa de les sortides i de les postes de sol.

En temps de Joan molts ascetes vivien al desert de Judà. Però només Joan va tenir l’audàcia de portar l’ànima del desert al cor de la ciutat i se’n va anar a predicar per la terra baixa del Jordà a la comarca de Jericó (Dr. Gomà). El desert a la ciutat. La solitud i el silenci enmig del brogit. Aquests dies que els carrers de la ciutat estan tan atapeïts, com valorem els espais de solitud i de silenci! Que en aquest temps d’Advent sapiguem trobar-los.

Joan Baptista, tot citant Isaïes, profetitzava: “la serralada es tornarà una plana i el terreny escabrós serà una vall”. El venerable doctor Torras i Bages, inspirant-se en aquest passatge, demanava a la Mare de Déu de Montserrat en la seva Visita Espiritual: “aquella fe que enfonsa les muntanyes, omple les valls i fa planer el camí de la vida”.

En una ocasió beat Joan XXIII li va preguntar a un jove capellà què estava estudiant a Roma. “Dret canònic” li va respondre. “Ah!- li digué el Papa- el bon jurista és aquell que un cop vista les muntanyes, sap trobar el túnel”. És a dir, vistes les muntanyes de les dificultats, sap trobar el túnel de la solució. Hi ha persones que de tot en fan una muntanya, d’altres en canvi aplanen el camí, que siguem nosaltres d’aquests. Però per això, com ens ha dit sant Pau calen dues coses: “coneixement i finor d’esperit”. La persona esperançadora és la que aplana, la que facilita, la que intenta trobar solucions. Aquests, en el decurs de la història han estat els sants.

Que boniques les paraules del llibre de Baruc: “Alça’t Jerusalem, guaita des del cim cap a l’orient i veuràs com (...) es reuneixen els teus fills de llevant i de ponent; canten d’alegria recordant l’obra de Déu”. És cap aquesta Jerusalem celestial, neta, esplendent, incorrupta, cap a la que tots caminem

No hay comentarios:

Publicar un comentario

Nota: solo los miembros de este blog pueden publicar comentarios.