Tenia família

Diumenge de la Sagrada Família (30/12/2012)

 

Els evangelis ens diuen que Jesús va tenir família : tenia mare, Maria, pare legal, Josep, tenia ties, oncles, cosins…Jesús va tenir una infància i una adolescència, va viure molts anys amb els seus en el que s’anomena “vida oculta”... Jesús no és per tant com aquests personatges de ficció que apareixen en les novel·les, en els còmics i en les pel·lícules, sempre joves i audaços, capaços de viure grans aventures, però dels quals no en sabem ni l’origen, ni la família, ni la formació. Sembla que s’hagin fet a ells mateixos i que no hagin d’agrair res a ningú. Potser per això són de ficció.

Jesús hagués pogut aparèixer predicant com un profeta ja fet, però va tenir el seu bressol, la seva nissaga, el seu creixement i fins i tot les seves dificultats d’enteniment amb els pares, com hem escoltat en aquest evangeli i això ens el fa més proper, més humà...Diu també l’evangeli que “la seva mare conservava tots aquests records en el seu cor”, probablement no els acabava d’entendre i per això els guardava en el seu cor i els meditava.

El llibre de Jesús fill de Sira dona consells molt actuals: “Fill meu, acull el teu pare en la vellesa, no l’abandonis mentre visqui. Si s’afebleix en el seu enteniment, sigues compassiu, no el menyspreïs quan et veus en plena força”. Fa pensar molt.  Quantes vegades les limitacions dels pares grans són motiu d’irritació pels fills! Voldríem que tinguessin la mateixa agilitat, la mateixa finor d’oïda, la mateixa agudesa visual... que quan eren joves i no ens adonem que això és impossible, que les persones envellim i que ho hem d’acceptar. I és que en el fons no acabem d’acceptar-nos a nosaltres mateixos ni als altres. Per això la família pot ser una gran escola d’acceptació i d’acceptació joiosa. En el si de la família podem aprendre, com ens ha dit l’apòstol, la compassió, la bondat, la humilitat, la serenor, la paciència; podem aprendre a suportar-nos els uns als altres. Quantes parelles i quantes famílies es trenquen perquè s’obliden d’aquestes virtuts!

En la família aprenem a parlar, però podem aprendre molts d’altres llenguatges no verbals: el de la mirada, el del gest, el de la tendresa, el del silenci. També es pot viure el silenci entre els esposos, amb els fills, amb els germans...

Que important que és també la sobretaula en família! Aquests dies tenim l’oportunitat de practicar-la. I també hi ha ocasions excepcionals d’enfortir els lligams familiars: recordo el cas d’una mare de mitja edat que m’explicava que ella i el seu fill havien fet junts el Camí de Sant Jaume: va ser una experiència extraordinària, van tenir converses sobre temes que mai no haurien imaginat. 

Avui més que mai en la formació dels fills cal l’enginy. Calen equips de matrimonis. Són necessàries escoles de pares i mares. Perquè ningú no neix ensenyat. La catequesi familiar sol també donar molt bon fruit.

I en aquests moments de crisi hem de posar en relleu una vegada més la gran tasca que fan els avis en favor de fills i néts, ajudant-los amb les seves pensions quan no poden arribar a final de més, fent-se càrrec dels néts, vetllant...

Aquesta setmana hem enterrat un pare de família nombrosa. Era un home bo i un gran creient. Però ha estat molts anys malalt. I la seva esposa i els seus fills l’han cuidat d’una manera admirable. Va morir a casa i allí mateix va restar exposat el seu cos. Al final de les exèquies, la seva dona, amb una serenor i un coratge envejables, va pujar a l’ambó i li va recitar amb veu ferma i clara: “Adéu, amor meu”. Tenia la certesa que era un adéu en aquest món, però un proper retrobament en la plenitud de l’amor de Déu.