Jaume Aymar i Ragolta

Homilia diumenge II de Quaresma Quina meravella la de contemplar el cel estelat! Quina font de reflexió! Que petits que ens sentim davant la immensitat! Moltes vegades enyorem la contemplació d’aquest cel nítid i estelat. Saber llegir el cel i els seus signes. Saviesa antiquíssima de la humanitat. “Si plores perquè no veus el sol, les llàgrimes no et deixaran veure les estrelles”. Abraham, pare dels creients, ja era just davant de Déu i posseïa la seva gràcia.   Però en la primera lectura que hem escoltat Déu li demana que faci un acte de fe contra tota esperança natural de tenir fills, i Abraham, l’amic de Déu, rendeix les seves evidències personals i creu en la seva promesa i aquesta fe li portarà una nova gràcia. Recordem el pròleg de Sant Joan, “de l’abundància de la seva plenitud tots n’hem rebut gràcia sobre gràcia”. Em pregunto nosaltres, també cridats a ser amics de Déu, som capaços de creure més enllà de les evidències? Quan Abraham li pregunta a Déu, el seu a...

Homilia diumenge primer de Quaresma A cada eucaristia recitem el credo. Ens el sabem de memòria. Els biblistes ens diuen que aquest passatge que avui proclamem a la primera lectura és el “petit credo”, també els jueus pietosos se’l sabien de memòria. En poques paraules el sacerdot en el moment de presentar al Temple les primícies dels fruits de la terra fa un repàs de la història de la salvació: evoca les figures d’Abraham, l’arameu errant i el pare dels creients, recorda la cruel explotació a Egipte i a Moisès l’alliberador, així com l’arribada a la Terra Promesa. Tots ells foren moments decisius de la seva constitució com a poble. I aquest acte de fe el porta a l’agraïment i a l’adoració. La temptació és tot allò que ens aparta del camí. El Poble d’Israel al llarg de la travessa fou temptat de tornar enrere, enyorava les olles de carn de l’Egipte. Viure a la intempèrie li resultava dur. Jesús, vist com a nou Moisès al desert, és temptat pel poder i encara per un poder espir...

Homilia diumenge V de durant l'any Moltes professions requereixen posar una certa distància emocional de l'objecte que els és propi. Per exemple el metge te la vocació de guarir els malalts, però no pot fer totalment seus els sofriments dels pacients o dels seus familiars, precisament per poder estar en condicions d'ajudar-los millor. Igualment els sacerdots que estem a prop de situacions tan vitals com són la unió d'uns esposos, el naixement d'un nen, la malaltia greu, o la mort d'una persona estimada. Hem de posar una certa distà ncia... Recordo que el bisbe de Sarajevo, el cardenal Vinko Puljic va explicar que un Nadal, en plena guerra, quan va sortir a l'altar es va   adonar que tothom plorava i ell va sentir un desig irrefrenable de plorar, però va pensar: “si jo també ploro, qui consolarà el meu poble?.” I es va sobreposar i amb un nus a la gola va començar l'eucaristia. M'ha fet pensar en aquesta mitja distància o si voleu en aquesta d...

Diumenge IV de durant l'any Continuem l’evangeli de diumenge passat. Dèiem que Jesús predicava sobretot a les sinagogues, els centres religiosos i culturals del seu temps. A la del seu poble Natzaret hi devia assistir més de mil vegades (I. Gomà). Jesús va trobar en la litúrgia de la Paraula l’instrument de comunicació més fecund. El text d’Isaïes que escoltàvem diumenge passat era el seu predilecte. L’evangelista assenyala dos motius de crítica o menyspreu de la gent. El primer era la seva condició social: Jesús era fill d’un artesà i ells s’esperaven un Messies gloriós... Davant d’aquesta crítica Jesús els diu una frase que encara avui forma part del llenguatge habitual: “cap profeta no és ben rebut a la seva terra”. Quantes vegades les lliçons més profundes ens han vingut de les persones més senzilles i més properes! Busquem a fora allò que tenim dintre. L’altra motiu de crítica era l’amplada de les seves mires. Alguns de Natzaret estaven gelosos que Jesús atorgués ...