domingo, 3 de febrero de 2013

El test de la caritat


Diumenge IV de durant l'any

Continuem l’evangeli de diumenge passat. Dèiem que Jesús predicava sobretot a les sinagogues, els centres religiosos i culturals del seu temps. A la del seu poble Natzaret hi devia assistir més de mil vegades (I. Gomà). Jesús va trobar en la litúrgia de la Paraula l’instrument de comunicació més fecund. El text d’Isaïes que escoltàvem diumenge passat era el seu predilecte.

L’evangelista assenyala dos motius de crítica o menyspreu de la gent. El primer era la seva condició social: Jesús era fill d’un artesà i ells s’esperaven un Messies gloriós... Davant d’aquesta crítica Jesús els diu una frase que encara avui forma part del llenguatge habitual: “cap profeta no és ben rebut a la seva terra”. Quantes vegades les lliçons més profundes ens han vingut de les persones més senzilles i més properes! Busquem a fora allò que tenim dintre.

L’altra motiu de crítica era l’amplada de les seves mires. Alguns de Natzaret estaven gelosos que Jesús atorgués més favors a Cafarnaüm que a ells mateixos. Allò que era una picabaralla entre dos pobles expressa en el fons el ressentiment de molts israelites contra els pagans. Alguns a Israel volien un Messies nacional i Jesús tenia una missió universal. Jesús els recorda dos episodis en què Elies i Eliseu van actuar en moments de crisi nacional a favor de persones estrangeres: “Elies fou enviat a una dona viuda de Sarepta, de la regió de Sidó” (Fenícia) i “en vida del profeta Eliseu cap dels leprosos d’Israel no va ser purificat, sino Naaman el siri” (Rius-Camps). Vet aquí un altre motiu constant avui de crítica en molts: en aquest moments de crisi, els forasters són millor tractats que els nadius. No nego que, en aquet camp hi hagi abusos, però potser abans de veure la palla en l’ull del germà tots hauríem de revisar-nos interiorment. I ens hi pot ajudar molt la segona lectura, la carta de Sant Pau als de Corint, que solem llegir als casaments, però que és vàlida en qualsevol moment de la nostra vida, fins i tot quan s’apropa la mort.  Te tres parts: la primera afirma que els carismes, els dons d’acció més brillants, encara que siguin fets amb el màxim sacrifici personal són inútils si no es fan des de la caritat, és a dir des de la gratuïtat d’un amor nou que en la segona part l’apòstol explica amb quinze trets que em podria formular en forma de test: Sóc servicial? Tinc enveja? Sóc presumit? Sóc orgullós? Sóc mal educat? Sóc egoista? M’irrito? Em venjo? M’alegro de les farses? Estic content quan s’actua rectament? Ho suporto tot? Tinc confiança? Visc l’esperança? Tinc paciència? En la tercera part Pau destaca que la caritat està per sobre de la fe i l’esperança que al cap i a la fi són transitòries.

Continua sant Pau dient que ara hi veiem de manera borrosa, com en un mirall, perquè els miralls del seu temps no eren polits com els d’ara. I que un dia veurem cara a cara. Està parlant de la resurrecció, de la vida eterna, aquella que tastem cada vegada que celebrem l’Eucaristia. Veure-hi clar, per fi, aquesta és la nostra esperança i amb aquesta esperança caminem.

No hay comentarios:

Publicar un comentario

Nota: solo los miembros de este blog pueden publicar comentarios.