Trobar la distància justa
Homilia diumenge V de durant l'any
Moltes professions requereixen posar una certa distància emocional de l'objecte que els és propi. Per exemple el metge te la vocació de guarir els malalts, però no pot fer totalment seus els sofriments dels pacients o dels seus familiars, precisament per poder estar en condicions d'ajudar-los millor.
Igualment els sacerdots que estem a prop de situacions tan vitals com són la unió d'uns esposos, el naixement d'un nen, la malaltia greu, o la mort d'una persona estimada. Hem de posar una certa distància... Recordo que el bisbe de Sarajevo, el cardenal Vinko Puljic va explicar que un Nadal, en plena guerra, quan va sortir a l'altar es va adonar que tothom plorava i ell va sentir un desig irrefrenable de plorar, però va pensar: “si jo també ploro, qui consolarà el meu poble?.” I es va sobreposar i amb un nus a la gola va començar l'eucaristia.
M'ha fet pensar en aquesta mitja distància o si voleu en aquesta distància justa la lectura de l'evangeli d'avui. Primera lliçó: davant de la gent que s'aglomerava damunt d'Ell; el Senyor té la saviesa de demanar-li a Simó que aparti la barca una mica de terra per poder-los ensenyar. Quan els problemes ens aclaparen hem de saber posar la distància oportuna.
Segona lliçó: el que anomenem perseverança. Els apòstols s'havien escarrassat tota la nit i no havien pescat res. Però accepten de fer-ho per fe en nom de Déu. Es una temptació que afecta totes les comunitats cristianes: tants d'esforços per la catequesi, per exemple, i que pocs que perseveren... Però cal tornar-hi i fer-ho sempre tot en nom de Déu. Com diu una pregària litúrgica: "Senyor preveniu els nostres actes amb la vostra inspiració i continueu-los amb la vostra ajuda, a fi que totes les nostres obres tinguin en Vos el seu principi i per Vos arribin a la seva fi".
Notem també que els apòstols fan una altra cosa molt sàvia que és demanar ajuda. Certament que ho fan per necessitat, com ho fem nosaltres sovint, però convé fer-ho també per virtut.
Tercera lliçó: reconèixer el pas de Déu per la nostra vida. Nosaltres només som pobres instruments. Ho reconeixia Sant Pau en escriure als de Corint: he treballat més que tots, no jo, sinó la gràcia de Déu que habita en mi. Recordem les paraules de Sant Francesc: "senyor feu de mi un instrument..." o com diu IsaÍes: " aquí em teniu, envieu-m’hi!.” Que sigui la nostra pregària aquest diumenge.
Moltes professions requereixen posar una certa distància emocional de l'objecte que els és propi. Per exemple el metge te la vocació de guarir els malalts, però no pot fer totalment seus els sofriments dels pacients o dels seus familiars, precisament per poder estar en condicions d'ajudar-los millor.
Igualment els sacerdots que estem a prop de situacions tan vitals com són la unió d'uns esposos, el naixement d'un nen, la malaltia greu, o la mort d'una persona estimada. Hem de posar una certa distància... Recordo que el bisbe de Sarajevo, el cardenal Vinko Puljic va explicar que un Nadal, en plena guerra, quan va sortir a l'altar es va adonar que tothom plorava i ell va sentir un desig irrefrenable de plorar, però va pensar: “si jo també ploro, qui consolarà el meu poble?.” I es va sobreposar i amb un nus a la gola va començar l'eucaristia.
M'ha fet pensar en aquesta mitja distància o si voleu en aquesta distància justa la lectura de l'evangeli d'avui. Primera lliçó: davant de la gent que s'aglomerava damunt d'Ell; el Senyor té la saviesa de demanar-li a Simó que aparti la barca una mica de terra per poder-los ensenyar. Quan els problemes ens aclaparen hem de saber posar la distància oportuna.
Segona lliçó: el que anomenem perseverança. Els apòstols s'havien escarrassat tota la nit i no havien pescat res. Però accepten de fer-ho per fe en nom de Déu. Es una temptació que afecta totes les comunitats cristianes: tants d'esforços per la catequesi, per exemple, i que pocs que perseveren... Però cal tornar-hi i fer-ho sempre tot en nom de Déu. Com diu una pregària litúrgica: "Senyor preveniu els nostres actes amb la vostra inspiració i continueu-los amb la vostra ajuda, a fi que totes les nostres obres tinguin en Vos el seu principi i per Vos arribin a la seva fi".
Notem també que els apòstols fan una altra cosa molt sàvia que és demanar ajuda. Certament que ho fan per necessitat, com ho fem nosaltres sovint, però convé fer-ho també per virtut.
Tercera lliçó: reconèixer el pas de Déu per la nostra vida. Nosaltres només som pobres instruments. Ho reconeixia Sant Pau en escriure als de Corint: he treballat més que tots, no jo, sinó la gràcia de Déu que habita en mi. Recordem les paraules de Sant Francesc: "senyor feu de mi un instrument..." o com diu IsaÍes: " aquí em teniu, envieu-m’hi!.” Que sigui la nostra pregària aquest diumenge.
Comentarios
Publicar un comentario