Temptacions d'ahir i d'avui

Homilia diumenge primer de Quaresma

A cada eucaristia recitem el credo. Ens el sabem de memòria. Els biblistes ens diuen que aquest passatge que avui proclamem a la primera lectura és el “petit credo”, també els jueus pietosos se’l sabien de memòria. En poques paraules el sacerdot en el moment de presentar al Temple les primícies dels fruits de la terra fa un repàs de la història de la salvació: evoca les figures d’Abraham, l’arameu errant i el pare dels creients, recorda la cruel explotació a Egipte i a Moisès l’alliberador, així com l’arribada a la Terra Promesa. Tots ells foren moments decisius de la seva constitució com a poble. I aquest acte de fe el porta a l’agraïment i a l’adoració.

La temptació és tot allò que ens aparta del camí. El Poble d’Israel al llarg de la travessa fou temptat de tornar enrere, enyorava les olles de carn de l’Egipte. Viure a la intempèrie li resultava dur. Jesús, vist com a nou Moisès al desert, és temptat pel poder i encara per un poder espiritual: convertir les pedres en pa. Diuen que el poder corromp i que el poder absolut corromp absolutament. Ho tenim a la vista, cada dia sentim parlar d’escàndols de corrupció. Però revisem-nos també a nosaltres mateixos. Escriu Lluís Duch que “hem confós l’autoritat amb el poder. Els nostres dirigents potser tinguin algun poder, però els falta en general l’autoritat. El poder s’aconsegueix actuant davant dels mitjans i només dura el que dura aquesta representació en l’opinió pública. Si no surts als mitjans no existeixes: et manca poder, però l’autoritat és testimoni i és tan poderós que troba els seus mitjans de transmissió”. (LV 14/09/2011). Benet XVI s’hi ha referit moltes vegades en el decurs del seu pontificat que ara s’acaba. “L’autoritat significa, servei, humilitat, amor...” deia en un Àngelus i tot adreçant-se als Cardenals: “ésser com Jesús vol dir no deixar-se seduir per la lògica mundana del poder, si no portar al món la llum de la veritat i l’amor de Déu” I amb la seva renúncia sorprenent, dilluns passat, ens ha donat una  lliçó, una gran lliçó, d’humilitat i de valentia.

En la tercer temptació el diable convida Jesús a tirar-se de la cornisa del temple. I li cita precisament el salm que hem cantat: “et duran a les palmes de les mans/perquè els teus peus no ensopeguin amb les pedres/trepitjaràs lleonards i escurçons/ passaràs sobre lleons i serps”.   Tot sovint també ensopeguem i caiem. Jesús camí de la creu va caure tres vegades, però es va tornar a aixecar. I a la creu el van temptar perquè en baixés. La nostra cultura no accepta el fracàs: voldríem guanyar sempre i això és il·lusori...

Finalment diu l’evangelista que el diable s’allunya esperant una millor ocasió. Alguns diuen que es referien a Getsemaní. La gran temptació de Crist podria ser creure que el seu sacrifici cruent no serviria de res. I va valdre perquè després de mort va tornar a viure i continua vivint. I val perquè nosaltres ens reunim per commemorar-ho cada diumenge. Quina serà la nostra darrera temptació? Potser que som pocs? Benet XVI ha parlat de “minoria creativa”. Minoria, sí, però capaç de recrear. Potser que estem desencisats? Doncs cal tornar-nos a entusiasmar i allunyar de nosaltres tot fatalisme. No podem pecar de tristesa i de melancolia.

En aquest eucaristia demanem de no caure en temptació. Ho farem altre vegada en resar el parenostre, amb la intensitat pròpia del temps de Quaresma que estem vivint.