Jaume Aymar i Ragolta

Pasqua 2013 Un dels grans interrogants de l’ésser humà, potser l’interrogant més gran, més punyent, és si hi haurà vida després de la mort.   I si hi ha vida com serà? Ens retrobarem amb els nostres éssers estimats que ens han passat al davant? Ens veuen? Es comuniquen amb nosaltres? Hi podrem tornar a parlar? La mort és una evidència racional. La resurrecció en canvi és una certesa del cor. La mort és veritat, però la resurrecció també ho és. El que passa que la resurrecció és objecte de fe. És el principal objecte de la nostra fe. Els peixos neden lliurement dins de l’aigua. Però per als peixos només hi ha dues dimensions, la llargada i l’amplària. Els falta la profunditat. Nosaltres veiem tres dimensions, llarg, ampli i profund, però no hi ha res que ens impedeixi de creure que hi ha d’altres dimensions. En definitiva que la nostra raó és limitada i que hi ha misteri, un misteri que ens embolcalla. Ahir la Mar Galceran pedagoga ens parlava del silenci. D...

Divendres Sant 2013 Acabem d’escoltar l’impressionant relat de la Passió segons sant Joan que es proclama en Divendres Sant i que és bo que meditem en silenci en el nostre cor. A tots ens impressiona la mort de l’innocent posat enmig dels malfactor. Però també ens esfereeix pensar que encara avui hi ha molts justos condemnats i molts malfactors que s’han escapolit de la justícia. Jesús es presenta com a rei, però explica com és aquesta reialesa: és la de ser un testimoni de la veritat. “Per això ha nascut i per això ha vingut al món”. Pilat no l’entén i deixa aquesta pregunta: i la veritat què és?   De quina veritat parla Jesús? No és la veritat aristotèlica: A és diferent a B. O la mera veritat matemàtica... La veritat dins la Bíblia és molt àmplia. Veritat que és fidelitat. És autenticitat. És coherència entre el que pensem, diem i fem. Dins d’aquesta veritat hi pot haver aparent contradicció. Veritat que va unida a la bondat i a la bellesa. Tots som buscadors de la ver...

El seu record més viu L’Eucaristia és bondat, és veritat i és bellesa. La vida dels sants i la litúrgia ben celebrada són la millor mostra de la fe. Per això hem de participar fructuosament de cada eucaristia que celebrem, en l’eucaristia s’anticipa un món nou, de fraternitat i de lloança i per això avui fem memòria del dia que fou instituïda. El relat més antic de l’eucaristia és la primera carta als Corintis que hem escoltat a la segona lectura. Va ser escrita al voltant de l’any 56 molt a prop doncs dels esdeveniments que narra. En ella ens diu que Jesús va partir el pa. Partir el pa per a tots era la funció del pare de família que d’alguna manera representava Déu Pare que a través de la fertilitat de la terra distribueix entre nosaltres tot el necessari per viure. En els refetors del monestir hi solia haver inscrita la frase del salm 145: “Tothom té els ulls en vos, mirant-vos esperançat i al seu temps els doneu l’aliment.” Una frase que evoca la Providència de Déu...

Diumenge de Rams [benedicció] A la façana de la Passió de la Sagrada Família hi veiem en el centre Jesús abraçat a la columna: una escultura molt expressiva de Josep Maria Subirachs. Quan van tallar aquell gran bloc de pedra es van adonar que hi havia una palma fossilitzada. Van decidir deixar-la perquè la palma és pròpia del diumenge de Rams del preludi de la Passió. La palma és el símbol del martiri i del sofriment, però també és el símbol de la victòria i del triomf damunt la mort. I així és també la nostra vida: hi ha patiment, hi ha dolor intens de vegades incomprensible, però hi ha superació, hi ha joia i sobretot als cristians ens anima saber que el mal no té la última paraula, que Déu ens té reservat un destí de felicitat que ja ara i aquí podem començar a tastar. Avui Diumenge de Rams heu vingut com cada any molts pares amb els vostres fills, també avis i padrins. En moments difícils per a moltes famílies és consolador veure com us ajudeu els uns als altres, com ben sovi...

Diumenge V de Quaresma   Benvolguts, Com sabeu ja dimecres passat va ser escollit Papa el Cardenal Jorge Mario Bergoglio. El nom que es va imposar, Francesc, és una novetat i una promesa. Mai cap altra Papa abans que ell havia gosat anomenar-se així.   Molts creiem que fa referència a Sant Francesc d’Assís, el pobrissó, el que se sentia germà de tota la creació, un sant extraordinari, admirat per creients i no creients, declarat amb raó el personatge del mil·lenni. D’altres pensen que el nom Francesc pot fer referència també a dos altres sants jesuïtes, sant Francesc de Borja, tercer pare general de la Companyia de Jesús, home emprenedor que va mostrar la seva enteresa en el govern de la Companyia i la suavitat del seu tracte amb tothom, o sant Francesc Xavier,   l’abrandat missioner de la Índia i del Japó que va morir quan pensava passar a la Xina. De fet Bergoglio ha escollit el nom de Francesc   en solitari. Des de la seva ja elecció ha fet signes sorpren...

Alliberats de la ignomínia Diumenge IV de Quaresma El Senyor va dir a Josué: “Avui us he alliberat de la ignomínia d’Egipte”. Què és la ignomínia? És el menyspreu, la deshonra pública. Déu guia el seu poble fins al ple alliberament de la ignomínia. El llibre de Josué   evoca la meta de l’Èxode que va començar amb la Pasqua i acaba amb la seva possessió de la Terra Promesa. Que n’és de fàcil robar l’honra d’una persona o d’un poble, el seu bon nom...! Que n’és de fàcil esdevenir jutges implacables dels altres, condemnar-los, ridiculitzar-los! Ho estem veient aquests dies en els mitjans de comunicació en l’Església i en la societat civil, quants són objecte de la murmuració, de la maledicència! Jesús mateix va ser víctima de l’oprobi i la ignomínia. Però el Pare el va ressuscitar d’entre els morts. No hem de tenir cap por, enmig d’oprobis i ignomínies, el Senyor ens guia amb mà ferma i braç estès cap al Regne de Déu, cap aquell “cel a la terra “del qual parlava Santa Ter...

Homilia diumenge III de Quaresma Encara avui al Monestir de Santa Caterina del Sinaí, hi ha una gran bardissa rebrot segons tradició, d'aquella on Moisés va saber escoltar la veu de Déu. La bardissa és punxeguda, inhòspita i encara és una bardissa incandescent. Déu se'ns manifesta en l'asperesa de les circumstàncies de la vida. Ens crida també en aquells fets complexes que no som capaços d'entendre i ens envia en missió. Moisès es fia de la veu de Déu i es disposa a alliberar el seu poble. Però fa una pregunta quin és el nom del qui m'envia. I la resposta simple, lacònica "jo sóc el qui sóc": sembla una evasiva però no ho és pas. Cadascú de nosaltres som però podríem no ser. Només Déu és. I la prova màxima que som però podríem no ser és que un dia o una nit deixarem de ser.Davant de dos tipus de mort (una violenta, a mans de Ponç Pilat) i una altra fortuïta (el desplomament de la torre de Siloé) Jesús ensenya dues coses: desvincula la mort del càstig,...