L'abandó de Déu

Divendres Sant 2013

Acabem d’escoltar l’impressionant relat de la Passió segons sant Joan que es proclama en Divendres Sant i que és bo que meditem en silenci en el nostre cor. A tots ens impressiona la mort de l’innocent posat enmig dels malfactor. Però també ens esfereeix pensar que encara avui hi ha molts justos condemnats i molts malfactors que s’han escapolit de la justícia.

Jesús es presenta com a rei, però explica com és aquesta reialesa: és la de ser un testimoni de la veritat. “Per això ha nascut i per això ha vingut al món”. Pilat no l’entén i deixa aquesta pregunta: i la veritat què és?  De quina veritat parla Jesús? No és la veritat aristotèlica: A és diferent a B. O la mera veritat matemàtica... La veritat dins la Bíblia és molt àmplia. Veritat que és fidelitat. És autenticitat. És coherència entre el que pensem, diem i fem. Dins d’aquesta veritat hi pot haver aparent contradicció. Veritat que va unida a la bondat i a la bellesa. Tots som buscadors de la veritat i Jesús ens dóna des de la creu la resposta, la causa de la veritat el porta a donar la seva vida per amor. Ell que ha dit “jo sóc el camí, la veritat i la vida”. Al llarg de la història hi ha hagut homes que han donat la seva vida per la veritat. Com Sòcrates, com Jesús, com els màrtirs, com Gandhi i també l’han donada pas a pas dia a dia, com Martí de Tours, com Agustí, com Francesc d’Assís, com Clara, com Ramon Llull, Raimon de Penyafort, com Ignasi de Loiola, com Teresa de Jesús, com Lluís Gonzaga, com Marie Poussepin, com Martí de Porres, com Teresa de Lisieux com la mare Teresa de Calcuta, com Pere Casaldàliga... Els sants han estat testimonis de la Veritat. Francesca Güell estava convençuda que la Veritat només ens hi podem atansar des de la solitud i el silenci, que si ens hi fixem és una mena de mort del món. El món queda allí a fora i nosaltres en la solitud i el silenci cerquem la Veritat de la nostra vida.

Jesús dalt de la creu ens fa el do de la seva mare. Maria va rebre de joveneta l’anunci de l’Àngel que seria mare de Jesús. Ella de moment no va entendre aquell anunci, però  es va fiar i va dir un sí a Déu... total irreversible, sense condicions. Ara al peu de la creu quan el projecte de Jesús sembla fracassat, rep una nova anunciació. Ja no hi ha cap àngel, és Jesús mateix, moribund, amb els braços estesos el qui li anuncia que serà mare de la humanitat.

Jesús dalt de la creu té set. És una set humana, però alhora és símbol d’una set divina. Té set que molts segueixin les seves petjades lluminoses. Ell que ha passat fent el bé i donant la seva vida per amor. Quantes persones avui tenen set de sentit, set d’esperança, set d’afecte, set de veritat... Només poden sadollar-se d’aquesta set si segueixen aquest Jesús, mort i ressuscitat per la humanitat sencera.

En Maria, Mare del Dolor, trobem un estímul i un exemple. Uns braços amorosos que ens bressen com bressaren a Jesús en ser davallat. Les Escriptures no ho diuen, però el model de la Pietat es va començar a estendre a partir del segle XIV arran de les pestes que assolaren Europa. Sovint a les portes de les cases hi havia dones amb el fill mort en braços.

Ens arriba un testimoni des de Síria. Un noi deia: “va caure un projectil a casa. El meu germà va perdre un ull i una cama a l’explosió. Vam perdre el pare que va morir ensagnat als meus braços. I afegia sense més “lloat sigui Déu”. A Síria malgrat els perills hi ha un bon grup de fidels que va al rosari i a la missa de cada dia. Senyor, quantes persones han de carregar la creu de la guerra i de la violència! (Ajuda a l’Església necessitada)

Mossèn Joan Busquets en un llibret recent que es diu Gent de Nadal i de Setmana Santa posa en llavis de Maria aquesta pregària: “M’han mort el noi! Omple’l Tu de vida! Jo sóc la mare, però Tu ets el Pare! Ha begut la copa fins al darrer glop, perquè s’ha fiat de Tu. Omple’l de vida! Així sia.