Interpretar justament els signes del temps
Homilia diumenge III de Quaresma
Encara avui al Monestir de Santa Caterina del Sinaí, hi ha una gran bardissa rebrot segons tradició, d'aquella on Moisés va saber escoltar la veu de Déu. La bardissa és punxeguda, inhòspita i encara és una bardissa incandescent. Déu se'ns manifesta en l'asperesa de les circumstàncies de la vida. Ens crida també en aquells fets complexes que no som capaços d'entendre i ens envia en missió. Moisès es fia de la veu de Déu i es disposa a alliberar el seu poble. Però fa una pregunta quin és el nom del qui m'envia. I la resposta simple, lacònica "jo sóc el qui sóc": sembla una evasiva però no ho és pas. Cadascú de nosaltres som però podríem no ser. Només Déu és.
I la prova màxima que som però podríem no ser és que un dia o una nit deixarem de ser.Davant de dos tipus de mort (una violenta, a mans de Ponç Pilat) i una altra fortuïta (el desplomament de la torre de Siloé) Jesús ensenya dues coses: desvincula la mort del càstig, i convida a llegir aquests fets luctuosos en clau de conversió. No ens quedem en els esdeveniments, intentem comprendre què ens diu el Senyor per mitjà d'ells. Llegim els signes del temps!
La paràbola de la figuera és transparent: Déu espera amb paciència que cadascú de nosaltres doni fruit abundós. Però per això cal l'esforç humà. Cada Quaresma es una ocasió privilegiada per podar, per esporgar, per regar... Diu Sant Gregori el Gran: qui no presenta fruits de bones obres està ocupant el terreny en va com un arbre estèril que impedeix els altres donar fruit en el mateix lloc que ell ocupa. Ocupa el lloc en va el qui no s'esforça a actuar segons el càrrec que té..." Per això la importància de saber renunciar a temps, com ho ha fet el Sant Pare amb un gest innovador i audaç.
Estimats amics, el secret de tot es troba en la pregària, en la intimitat amorosa amb Ell. Déu va convidar Moisés a descalçar-se perquè aquell lloc aparentment inhòspit tenia la calidesa del seu amor. Ens ho ha dit el Sant Pare quan s'ha acomiadat: "torneu a resar". No us sembla estimats que la pregària és el que ens fa més autèntics?
Encara avui al Monestir de Santa Caterina del Sinaí, hi ha una gran bardissa rebrot segons tradició, d'aquella on Moisés va saber escoltar la veu de Déu. La bardissa és punxeguda, inhòspita i encara és una bardissa incandescent. Déu se'ns manifesta en l'asperesa de les circumstàncies de la vida. Ens crida també en aquells fets complexes que no som capaços d'entendre i ens envia en missió. Moisès es fia de la veu de Déu i es disposa a alliberar el seu poble. Però fa una pregunta quin és el nom del qui m'envia. I la resposta simple, lacònica "jo sóc el qui sóc": sembla una evasiva però no ho és pas. Cadascú de nosaltres som però podríem no ser. Només Déu és.
I la prova màxima que som però podríem no ser és que un dia o una nit deixarem de ser.Davant de dos tipus de mort (una violenta, a mans de Ponç Pilat) i una altra fortuïta (el desplomament de la torre de Siloé) Jesús ensenya dues coses: desvincula la mort del càstig, i convida a llegir aquests fets luctuosos en clau de conversió. No ens quedem en els esdeveniments, intentem comprendre què ens diu el Senyor per mitjà d'ells. Llegim els signes del temps!
La paràbola de la figuera és transparent: Déu espera amb paciència que cadascú de nosaltres doni fruit abundós. Però per això cal l'esforç humà. Cada Quaresma es una ocasió privilegiada per podar, per esporgar, per regar... Diu Sant Gregori el Gran: qui no presenta fruits de bones obres està ocupant el terreny en va com un arbre estèril que impedeix els altres donar fruit en el mateix lloc que ell ocupa. Ocupa el lloc en va el qui no s'esforça a actuar segons el càrrec que té..." Per això la importància de saber renunciar a temps, com ho ha fet el Sant Pare amb un gest innovador i audaç.
Estimats amics, el secret de tot es troba en la pregària, en la intimitat amorosa amb Ell. Déu va convidar Moisés a descalçar-se perquè aquell lloc aparentment inhòspit tenia la calidesa del seu amor. Ens ho ha dit el Sant Pare quan s'ha acomiadat: "torneu a resar". No us sembla estimats que la pregària és el que ens fa més autèntics?
Comentarios
Publicar un comentario