viernes, 29 de marzo de 2013


El seu record més viu


L’Eucaristia és bondat, és veritat i és bellesa. La vida dels sants i la litúrgia ben celebrada són la millor mostra de la fe. Per això hem de participar fructuosament de cada eucaristia que celebrem, en l’eucaristia s’anticipa un món nou, de fraternitat i de lloança i per això avui fem memòria del dia que fou instituïda.


El relat més antic de l’eucaristia és la primera carta als Corintis que hem escoltat a la segona lectura. Va ser escrita al voltant de l’any 56 molt a prop doncs dels esdeveniments que narra. En ella ens diu que Jesús va partir el pa. Partir el pa per a tots era la funció del pare de família que d’alguna manera representava Déu Pare que a través de la fertilitat de la terra distribueix entre nosaltres tot el necessari per viure. En els refetors del monestir hi solia haver inscrita la frase del salm 145: “Tothom té els ulls en vos, mirant-vos esperançat i al seu temps els doneu l’aliment.” Una frase que evoca la Providència de Déu. Com en aquest temps que tantes persones no tenen el necessari per viure, la Providència es continua fent visible amb tanta i tanta generositat.


Partir el pa és també un gest d’hospitalitat amb el qual es fa participar d’allò que és propi a l’estrany, acollint-lo en la comunió de la taula. Partir i compartir. Precisament el compartir crea comunió. Caritas vol dir la preocupació per l’altre. I no és un segon sector del cristianisme juntament amb el culte si no que en forma part. En l’Eucaristia, en la fracció del pa, la dimensió horitzontal i la vertical estan unides inseparablement  (Benet XVI). Com ens diu Joan Alavedra en el poema “El Pessebre”, en boca de l’home que llaura: “Que a la matinada/neix un Sembrador./Prepareu les terres,/terrassans del món!/Nat damunt la palla,/us durà el bon gra./ I en la nit darrera /ans del seu comiat/ com a recordança/ us donarà el Pa”

 
I el calze?  És un text riquíssim que recull entre d’altres el text de Jeremies 31, 31: “vénen dies, oracle de Javè en què conclouré amb la casa de Judà una aliança nova”. Aquesta promesa es va produir en un context de crisi: la destrucció del temple i l’exili a Babilònia. I jo m’atreveixo a pensar Déu renova el pacte amb nosaltres encara que estem en moments de crisi, o precisament perquè estem també en moments de crisi, crisi de valors, crisi de treball crisi, econòmica... Ens convida a alçar el calze de la benedicció que és comunió amb la sang de Crist, com hem cantat en el salm. La resolució de la crisi només pot venir de l’entrega i del compartir. En un temps històric on regna un capitalisme liberal sense entranyes, havent caigut ja el comunisme, l’Església pot esdevenir la gran alternativa.


Fa pocs dies vam veure la pel·lícula “El festí de Babette”. En ella descobrim com una comunitat religiosa de persones grans, tristes, moltes vegades plenes d’enveja, són capaces de transformar-se al voltant d’una taula festiva que els ha preparat amb molta estima la cuinera Babette. Hem sabut que és una de les pel·lícules predilectes del Papa Francesc.

 

El papa Francesc cada dia ens sorprèn amb un gest nou. Tots sabem que avui celebra la missa vespertina de la Cena del Senyor en un centre penal de menors del Casal del Marmo, a la perifèria de Roma. És un altre gest innovador del Sant Pare: un gest d’humilitat instituït pel mateix Jesús al Sant Sopar. És també un gest de diàleg interreligiós sobre tot pensant que molts dels joves que estan ingressats en aquell centre penitenciari són de religió musulmana.

 

Quan Jorge Mario Bergoglio era arquebisbe de Buenos Aires ja solia celebrar aquesta missa del Dijous Sant en una presó, en un hospital o en una casa d’acolliment per a pobres o marginats. Benet XVI també va visitar el Casal del Marmo. Ara  el que ha estat escollit successor de Pere continua amb aquest bell costum, escenificant  d’una manera inequívoca aquell títol del successor de Pere que més plaïa a Joan Pau I: “servent dels servents de Déu.” Entendrem la lliçó? Si algú dels qui m’escolta ha fet o fa de voluntari en una presó, sap molt bé com  s’alegra un reclús quan rep la seva visita d’algú de fora. De vegades s’alegra fins a les llàgrimes d’emoció. Si aquest visitant a més s’agenolla davant d’ell i li renta els peus la commoció interior encara deu ser més gran. És l’acompliment d’aquelles paraules de Jesús: “Veniu beneïts del meu Pare perquè era a la presó i em vàreu venir a veure”. Quina manera tan bella de viure el sacerdoci!

 

No hay comentarios:

Publicar un comentario

Nota: solo los miembros de este blog pueden publicar comentarios.