El seu record més viu
L’Eucaristia és bondat, és veritat i és bellesa. La vida dels sants i
la litúrgia ben celebrada són la millor mostra de la fe. Per això hem de
participar fructuosament de cada eucaristia que celebrem, en l’eucaristia
s’anticipa un món nou, de fraternitat i de lloança i per això avui fem memòria
del dia que fou instituïda.
El relat més antic de l’eucaristia és la primera carta als Corintis que
hem escoltat a la segona lectura. Va ser escrita al voltant de l’any 56 molt a
prop doncs dels esdeveniments que narra. En ella ens diu que Jesús va partir el
pa. Partir el pa per a tots era la funció del pare de família que d’alguna
manera representava Déu Pare que a través de la fertilitat de la terra
distribueix entre nosaltres tot el necessari per viure. En els refetors del
monestir hi solia haver inscrita la frase del salm 145: “Tothom té els ulls en
vos, mirant-vos esperançat i al seu temps els doneu l’aliment.” Una frase que
evoca la Providència de Déu. Com en aquest temps que tantes persones no tenen
el necessari per viure, la Providència es continua fent visible amb tanta i
tanta generositat.
Partir el pa és també un gest d’hospitalitat amb el qual es fa
participar d’allò que és propi a l’estrany, acollint-lo en la comunió de la
taula. Partir i compartir. Precisament el compartir crea comunió. Caritas vol
dir la preocupació per l’altre. I no és un segon sector del cristianisme
juntament amb el culte si no que en forma part. En l’Eucaristia, en la fracció
del pa, la dimensió horitzontal i la vertical estan unides inseparablement (Benet XVI). Com ens diu Joan Alavedra en el
poema “El Pessebre”, en boca de l’home que llaura: “Que a la matinada/neix un
Sembrador./Prepareu les terres,/terrassans del món!/Nat damunt la palla,/us
durà el bon gra./ I en la nit darrera /ans del seu comiat/ com a recordança/ us
donarà el Pa”
Fa pocs dies vam veure la pel·lícula “El festí de Babette”. En ella
descobrim com una comunitat religiosa de persones grans, tristes, moltes
vegades plenes d’enveja, són capaces de transformar-se al voltant d’una taula
festiva que els ha preparat amb molta estima la cuinera Babette. Hem sabut que
és una de les pel·lícules predilectes del Papa Francesc.
El papa Francesc cada dia ens sorprèn amb un gest nou. Tots sabem que
avui celebra la missa vespertina de la
Cena del Senyor en un centre penal de menors del Casal del
Marmo, a la perifèria de Roma. És un altre gest innovador del Sant Pare: un
gest d’humilitat instituït pel mateix Jesús al Sant Sopar. És també un gest de
diàleg interreligiós sobre tot pensant que molts dels joves que estan
ingressats en aquell centre penitenciari són de religió musulmana.
Quan Jorge Mario Bergoglio era arquebisbe de Buenos Aires ja solia
celebrar aquesta missa del Dijous Sant en una presó, en un hospital o en una
casa d’acolliment per a pobres o marginats. Benet XVI també va visitar el Casal
del Marmo. Ara el que ha estat escollit
successor de Pere continua amb aquest bell costum, escenificant d’una manera inequívoca aquell títol del
successor de Pere que més plaïa a Joan Pau I: “servent dels servents de Déu.”
Entendrem la lliçó? Si algú dels qui m’escolta ha fet o fa de voluntari en una
presó, sap molt bé com s’alegra un
reclús quan rep la seva visita d’algú de fora. De vegades s’alegra fins a les
llàgrimes d’emoció. Si aquest visitant a més s’agenolla davant d’ell i li renta
els peus la commoció interior encara deu ser més gran. És l’acompliment
d’aquelles paraules de Jesús: “Veniu beneïts del meu Pare perquè era a la presó
i em vàreu venir a veure”. Quina manera tan bella de viure el sacerdoci!
Comentarios
Publicar un comentario