sábado, 16 de marzo de 2013

L'ètica de la pregunta

Diumenge V de Quaresma
 
Benvolguts,

Com sabeu ja dimecres passat va ser escollit Papa el Cardenal Jorge Mario Bergoglio. El nom que es va imposar, Francesc, és una novetat i una promesa. Mai cap altra Papa abans que ell havia gosat anomenar-se així.  Molts creiem que fa referència a Sant Francesc d’Assís, el pobrissó, el que se sentia germà de tota la creació, un sant extraordinari, admirat per creients i no creients, declarat amb raó el personatge del mil·lenni. D’altres pensen que el nom Francesc pot fer referència també a dos altres sants jesuïtes, sant Francesc de Borja, tercer pare general de la Companyia de Jesús, home emprenedor que va mostrar la seva enteresa en el govern de la Companyia i la suavitat del seu tracte amb tothom, o sant Francesc Xavier,  l’abrandat missioner de la Índia i del Japó que va morir quan pensava passar a la Xina. De fet Bergoglio ha escollit el nom de Francesc  en solitari. Des de la seva ja elecció ha fet signes sorprenents com el fet de pregar el Parenostre i l’Ave Maria en el moment de sortir al balcó de la Plaça de Sant Pere, tal com ho fa un pare de família o el gest d’inclinar-se per demanar la benedicció, o la senzillesa i l’espontaneïtat que mostra en les seves intervencions públiques. Tots coincideixen que és un home sobri i proper, que vivia en un apartament modest de Buenos Aires, que viatjava en autobús, que celebrava missa entre els drapaires... No té ni secretari personal i ens ha parlat de “fraternitat”. Potser hauríem d’aplicar-hi les paraules del llibre d’Isaïes que hem escoltat a la primera lectura: “estic a punt de fer una cosa nova que ja comença a néixer, no us n’adoneu?”. Preguem doncs pel nou Papa i per les seves intencions.

No han faltat tampoc les veus insidioses que sense deixar-li si més no la cortesia dels cent dies, ja han començat a acusar-lo. La Santa Seu ha desafiat amb promptitud aquestes acusacions i ho ha fet amb respostes objectives i documentades.

També a l’evangeli d’avui hem escoltat com a Jesús li fan una pregunta insidiosa i li plantegen amb insistència per tal de comprometre’l. I el Senyor reacciona amb molta saviesa, fent-se el distret i contestant-los ell mateix amb una invitació que desmunta els seus interlocutors: “aquell de vosaltres que no tingui cap pecat que comenci a tirar pedres”. Una frase en la que tots hauríem de reflexionar. Diuen que la llengua no té ossos, però en trenca de molt grossos. Avui no tirem pedres, però que fàcil ens és interrogar insidiosament, criticar, judicar i condemnar.

D’altra banda, que solemne i emotiu és el moment que es queden tots dos sols, Jesús i la dona! Jesús alça el cap i li diu: On són? Ningú no t’ha condemnat? I ella contesta: “ningú, Senyor”. Jesús li diu: “Tampoc jo no et condemno. Ves-te’n i d’ara endavant no pequis més. Com recorda el P. Jordi Latorre, salesià: “en aquell moment l’adulteri no és només considerat un pecat social si no sobretot un crim social, perquè subverteix la base de la societat patriarcal, que és el contracte matrimonial (...) Jesús no fa cas ni de la repercussió social de la falta, ni del gènere del qui l’ha comesa: ell mira el cor de la persona i hi veu una pecadora que necessita el perdó per recomençar.”

Aquest és el sentit de la quaresma: recomençar. Ahir mateix el germà Alberto Pérez, delegat de pastoral gitana de l’Arquebisbat de Barcelona, ens deia en un recés “quantes ocasions hem tingut ja a la vida per convertir-nos, quantes quaresmes...!. Reflexionem en les paraules de l’Apòstol: “correm cap a la meta per guanyar el premi de la cursa que Déu ha convocat allà dalt en Jesucrist”. De comunitats renovades, en sorgiran vocacions, tinguem aquesta certesa avui que celebrem el Dia del Seminari i preguem el Senyor perquè les continuï desvetllant.

No hay comentarios:

Publicar un comentario

Nota: solo los miembros de este blog pueden publicar comentarios.