domingo, 10 de marzo de 2013

Alliberats de la ignomínia

Diumenge IV de Quaresma

El Senyor va dir a Josué: “Avui us he alliberat de la ignomínia d’Egipte”. Què és la ignomínia? És el menyspreu, la deshonra pública. Déu guia el seu poble fins al ple alliberament de la ignomínia. El llibre de Josué  evoca la meta de l’Èxode que va començar amb la Pasqua i acaba amb la seva possessió de la Terra Promesa.

Que n’és de fàcil robar l’honra d’una persona o d’un poble, el seu bon nom...! Que n’és de fàcil esdevenir jutges implacables dels altres, condemnar-los, ridiculitzar-los! Ho estem veient aquests dies en els mitjans de comunicació en l’Església i en la societat civil, quants són objecte de la murmuració, de la maledicència! Jesús mateix va ser víctima de l’oprobi i la ignomínia. Però el Pare el va ressuscitar d’entre els morts. No hem de tenir cap por, enmig d’oprobis i ignomínies, el Senyor ens guia amb mà ferma i braç estès cap al Regne de Déu, cap aquell “cel a la terra “del qual parlava Santa Teresa de Jesús.

Moltes vegades hem llegit i meditat aquesta paràbola de l’Evangeli, la que titulem del fill pròdig o millor del Pare que perdona sempre. Es molt probable que Jesús es basés en un relat real, propi d'un poble petit com era el seu.  Sovint ens trobem davant d'una persona allunyada de l'Església que torna un dia a la parròquia potser per demanar una missa per a un difunt, o el baptisme per al seu fill, o ens ve a demanar el perdó i la pau. Hauríem de fer aquesta reflexió: "mira es el fill que s’havia perdut i ara torna, ens hem d'alegrar i fer festa". Però ens és mes fàcil de vegades adoptar el paper crític del germà gran que, ben mirat te raó, te tota la raó però dissortadament només té raó. Li falta encara un cor com el del Pare, capaç d'estimar, de perdonar, d'oblidar i de fer festa. Com deia aquesta setmana el bisbe Sebastià qui sóc jo per judicar l’altre? Potser aquella persona s'ha convertit aquella mateixa nit?

Que n’és de bell l’amor dels pares! Em deia una cuidadora d'ancians: “de jove vaig tenir una apendicitis que se'm va complicar, vaig fer una peritonitis i vaig estar a les portes de la mort. Estava tota intubada. La meva mare em venia a veure cada dia a la clínica, em comprava bruses i faldilles per quan sortís d'aquella situació, quan ella mateixa en coneixia la gravetat. Només em parlava del futur: “quan surtis anirem aquí o allà, farem això o això altre...” quina vida em va donar! Quin exemple de fortalesa!” De vegades diem “se l'estima amb bogeria”. I es cert. Uns pares per un fill farien el que fos, ho darien tot. Sembla irracional però no ho és. Ja Pascal deia que el cor te raons que la raó no entén.

Aquestes actituds són les que construeixen un món nou. Fem d’ambaixadors de Crist com ens ha dit Sant Pau, reconciliem-nos amb Déu i esmercem tots els mitjans per fer d’aquesta terra un bocí de cel.

No hay comentarios:

Publicar un comentario

Nota: solo los miembros de este blog pueden publicar comentarios.