Amunt els cors!

Homilia en la Solemnitat de l’Ascensió del Senyor

Tota la nostra vida és un teixit de presències i absències. De pèrdues i de noves troballes. De goigs i de dols. De punxes i de roses.  De diàries morts i resurreccions.

La Paraula de Déu llegida personalment o en comunitat il·lumina la nostra vida i el nostre moment present. L’evangeli segons Sant Lluc té dos volums: un és el propi evangeli, la bona notícia descrita per un bon escriptor que sap descriure amb vivesa, talment com un pintor i que sap guarir les ferides de l’ànima talment com un bon metge. L’altre volum és el que coneixem com a Fets dels Apòstols adreçat a un personatge misteriós, l’il·lustre Teòfil, en el qual tots ens hi podem veure reflectits perquè Teòfil vol dir “l’estimat de Déu”. Tots dos llibres ens ensenyen la fe Pasqual. També els apòstols van patir l’absència del Mestre. També es van sentir sols i desconcertats. Però després va venir el retrobament. El temps de Pasqua ha estat el temps dels encontres dels apòstols amb Jesús Ressuscitat. En aquella casa de Jerusalem, Jesús es va fer visible als apòstols, va dissipar els seus dubtes, els va refermar en la pau i va encendre en els seus cors l’alegria. Els va comprendre en plenitud la Paraula de Déu. Els va confiar la Missió. Quantes lliçons de vida! Va continuar essent el Mestre. Després els apòstols perden de vista a Jesús, però les seves promeses els omplen d’una alegria immensa. Amb l’Ascensió comença el temps de l’Església el temps de posar en pràctica tot allò que de Jesús hem rebut.

Al credo diem que Jesús se’n pujà al Cel i que seu a la dreta del Pare. Les categories són simbòliques, però el Cel és la millor manera d’expressar la transcendència. Com diu un vell proverbi danès “el firmament no és menys blau perquè les nubis ens el tapin o els cecs no el vegin”. El costat dret, ja des de molt antic simbolitza el costat de la misericòrdia...

La festa d’avui ens convidar a enlairar els cors. “Amunt els cors!”, diem a la missa. És una invitació a l’ànim i a la confiança. És una invitació també a cercar les coses de dalt, a no quedar-nos arran de terra i prou. A mirar-ho tot des d’una altra perspectiva. Quan pugem dalt d’un avió i mirem per la finestreta, si els núvols ens ho permeten, veiem la terra d’una manera molt diferent. Les persones i les coses són exactament les mateixes però tot ho veiem des d’una altra perspectiva. Quan un comportament és excel·lent diem “quina alçada!”. Hem de pujar nivells. Més que mai hem de ser persones d’altura. Un capteniment d’altura és generós, és abnegat, no es queda presoner de les petites coses ni de les baixeses. I aquest capteniment l’alimentem cada vegada que fem pregària, cada vegada que pugem a la muntanya (l’encontre amb Déu) per tornar-ne a baixar renovellats.