Una pau treballada i coresponsable

Setmana IV de Pasqua

En les primeres comunitats també hi havia tensions i crisis. La més perillosa era la que van provocar els judaïtzants, els que afirmaven que per ser cristians abans calia passar pel judaisme. Això anava en contra de l’expansió missionera i universal de Pau i Bernabé. Però tots van acceptar l’arbitratge de l’Església mare de Jerusalem i la crisi es va superar. Durant els primers mil anys del cristianisme el paper del Papa de Roma era aquest mateix: fer d’àrbitre. Intervenir en cas de conflicte. Cada església local anava desenvolupant la seva missió. Va ser després que tot es van anar centralitzant. Ara el Papa Francesc ha fet un gest realment innovador en crear un petit grup de Cardenals per assessorar-lo en el govern de l'Església i estudiar un projecte de reforma de la Cúria. Fixem-nos que no es parla de comissió si no de “grup” una paraula que té un to de frescor i de germanor molt més gran. Altra fet destacable és la procedència dels vuit purpurats, que són dels cinc continents. És un signe d’un govern molt més col·legial de l’Església. Però això hauria de ser també així entre nosaltres. De vegades els laics no us atreviu a fer cap pas important sense consultar-ho al prevere, i el diàleg és important, però cal que tots creixem més en coresponsabilitat. Diu també el Papa Francesc “és millor demanar perdó que demanar permís”.  El nostre paper ha d’ésser d’arbitratge quan sorgeix el conflicte.

L’evangeli d’avui és un fragment del llarg discurs de comiat de Jesús. La setmana passada escoltàvem el manament nou: “estimeu-vos els uns als altres”. Ara ens demana que l’estimem a ell. En la tradició bíblica l’amor no és simplement un sentiment, és un compromís de vida. Tampoc ho és entre nosaltres avui. La saviesa popular ha encunyat la frase “obres son amores y no buenas razones”. L’amor cristià s’expressa en les obres de cada dia.

“Us deixo la pau, us dono la meva pau” són paraules que repetim en cada eucaristia com a preludi de la comunió.  Aquella pau que Jesús ve a portar-nos no és una pau com la que donava el món. No és la pax romana fundada en una victòria militar, ni és el shalom, la pau jueva que inclou també la revenja. La pau de Jesús no és la d’absència de conflictes. “És la pau que només Déu pot proveir: la que asserena el cor de la persona i de la humanitat, perquè ens fa reposar confiadament enmig dels avalots del món” (J. Latorre).

A la façana del Monestir de Montserrat hi ha una inscripció que diu Urbs Ierusalem beata dicta pacis visio. (Sortosa ciutat de Jerusalem joiosa visió de pau). Així eren els monestirs: símbols d’aquella ciutat santa que ens ha descrit el vident. Una ciutat que ve del cel (és obra de Déu), la muralla protegeix la felicitat interior, les dotze portes obertes als quatre punts cardinals són el símbol de la universalitat i tota ella és temple o sigui presència de la Glòria de Déu. Cap aquesta Ciutat caminem amb delit mentre l’anticipem en celebrar l’Eucaristia: anem esdevenint nosaltres mateixos pedres vives amb el ciment de la nova pau.