La saviesa de la previsió

Homilia diumenge 23 de durant l’any

Avui les paraules de Jesús, adreçades a la multitud són dures: hem de deixar el pare i la mare? hem de deixar l’espòs o l’esposa? Hem de deixar els germans? Jesús va ser el primer en viure anys i més anys a casa dels seus pares, a Natzaret. Després la seva mare i alguns dels seus parents el van seguir com a deixebles. El sentit del advertiment d’avui és clar: l’amistat és superior a la consanguinitat i fins i tot els consanguinis s’han de deixar en el cas que siguin un obstacle per seguir (imitar) el Senyor. Altrament no. Això passava en les primeres comunitats i d’alguna manera continua passant avui. Però és una tensió que es pot resoldre de manera favorable. En aquesta parròquia de Santa Maria n’hem tingut un testimoni exemplar: mossèn Joaquim Vidal, pare de família i avi, que quan es va quedar vidu va pensar en ser sacerdot i ho fou durant deu anys. Va ser fidel alhora al ministeri i a la seva família natural.

La paràbola de Jesús és clara: cal ser previsors. Cal preveure, és a dir veure per endavant. El dia de Sant Fèlix vaig ser a Vilafranca del Penedès i vaig gaudir veient els castells i les torres humanes que van assolir fites noves, molt aplaudides. Em van explicar que quan els castellers preveuen que un castell humà no pot prosperar, el desfan sense més. Només quan toca la gralla han de seguir endavant. Saber-se retirar a temps és un signe de saviesa. El llibre de la Saviesa ens ha dit però que “els raonaments dels mortals són insegurs, són incertes les nostres previsions”. Això és cert si ens refiem només de la nostra raó que és limitada i finita. Altra cosa és que raonem i que preveiem segons el Senyor. I això només s’assoleix en la pregària, procurant que la nostra voluntat sigui plenament sintònica amb la voluntat de Déu.

Ahir tots vam pregar per la pau, seguint el consell del Papa Francesc: Pau a Síria, pau a l’Orient Mitjà, pau a tota la humanitat. Sabem que la pau s’ha d’ensenyar a cada generació. Cal que els infants aprenguin ja de petits a viure en pau. Cal que tots contribuïm a consolidar una veritable cultura de la pau.

Dimecres celebrarem la Diada. Demanem al Senyor llum en aquesta hora. Els bisbes catalans en el document “Al servei del nostre poble”, que recull l’esperit d’”Arrels cristianes de Catalunya” ensenyen: “Els drets propis de Catalunya, així com de tots els pobles de la terra, estan fonamentats primàriament en la seva mateixa identitat com a poble. L’Església a Catalunya i arreu, moguda pel seu amor a la persona humana i a la seva dignitat, considera que hi ha una sobirania fonamental de la societat que es manifesta en la cultura de la nació”. Com ha dit el bisbe de Girona, Francesc Pardo, cal que estem ben informat de totes les possibles opcions. La informació precisa vol dir conèixer les conseqüències de les diverses propostes que es facin. Cal evitar una fractura social. Cal dialogar amb les institucions que calgui per pactar el full de ruta. Les subjeccions legals no poden ser una excusa... L’Església té un paper important a fer... El seny que és tan propi dels catalans ens ensenyarà en aquesta hora a pactar el que calgui per poder arribar a assolir allò que desitgem.

Encomanem-nos a la Mare de Déu de Núria, avui que commemorem la Nativitat de Maria, com va fer-ho  el poeta Joan Maragall: “Quan a l’última portella/tot el cel s’eixamplarà,/ amb alegria novella/veurem la plana més bella/i la verdor que s’hi fa.