domingo, 29 de septiembre de 2013

Salvar el gran esvoranc

Homilia diumenge XXVI C

Al final de la celebració de les exèquies cristianes diem aquesta antífona: “que el cor dels àngels t’aculli i que tinguis amb Llàtzer el pobre un repòs etern”. És d’aquest Llàtzer que ens parla l’evangeli d’avui.  Aquest pobre que veiem representat en algunes pintures romàniques, en un racó, amb el cos tot nafrat. Encara avui, quan una persona està plena de ferides diem: “sembla un Sant Llàtzer”. D’ell deriva també la paraula “llatzaret”, un hospital on ingressaven els malalts infecciosos o leprosos.

Però Llàtzer tenia la riquesa més gran, tenia nom, era conegut per Déu. El ric en canvi - encara que la tradició l’hagi anomenat Epuló- era com subratlla Sant Jeroni, un ric anònim, que en haver tancat la porta al pobre, la tancava a Déu mateix. Com ha comentat el bisbe José Rico, auxiliar de Getafe, no es parla dels crims ni dels delictes d’aquell ric, el seu pecat era la indiferència envers el seu proïsme. Expliquen que aleshores el costum dels banquets era netejar-se els dits amb engrunes de pa i per això els pobres, com gossets, se les menjaven. La distància que el ric va posar entre ell i el pobre esdevé un abisme insuperable quan arriba el moment de rebre justícia després de la mort. També la beata Teresa de Calcuta advertia que el pitjor mal és la indiferència.

Per tant la resposta és la proximitat. Aquesta és la qualitat que ens està ensenyant el papa Francesc. La proximitat als altres fins i tot  als que ens fan més fàstic i repulsió. Com Sant Francesc quan va besar el leprós, al principi de la seva conversió. Recordo una vegada fa anys, anant de pelegrinatge a Egipte, el capellà que ens acompanyava es va acostar a un pobre cec vestit pobríssimament que semblava ben bé un “sant Llàtzer” i li va fer una almoina. Recordo amb emoció la reacció d’agraïment i d’alegria d’aquell bon home. Crec que gairebé sempre que he fet almoina a un pidolaire la resposta ha estat agraïda: “que Déu el beneeixi, que tingui salut...”.

Però certament no es tracta només d’almoina: es tracta de lluitar amb tots els nostres mitjans per tendir ponts, perquè en el nostre món no hi hagi fractures ni esvorancs. Que com ens ha recomanat Sant Pau busquem de practicar sempre la “justícia, la pietat, la fe, l’amor, la paciència i la mansuetud”. No són sols principis genèrics, ni paraules grans, cada dia tenim moltes ocasions de practicar-les.

Que els arcàngels Miquel, Gabriel i Rafael, la festa dels quals avui celebrem, ens puguin un dia acollir al paradís el dia de la nostra mort, quan siguem definitivament pobres. Allí veurem com Llàtzer que Déu és la major riquesa.

No hay comentarios:

Publicar un comentario

Nota: solo los miembros de este blog pueden publicar comentarios.