domingo, 6 de octubre de 2013

De fe sempre més


Homilia diumenge XXVI de durant l’any

De fe mai no en tindrem prou: sempre en podem demanar més. Com d’esperança o de caritat. Fe vol dir confiança. Fe és creure que la nostra raó és limitada. Fe vol dir que hi ha misteri dintre meu, dins de l’altre i en el món que ens toca viure.

Aquesta setmana farà un any que es va convocar l’Any de la Fe. Em pregunto i us pregunto, tenim més fe ara que fa un any? Jo personalment sento que sí.  Encara que em falta molt. Però voldria , com dit l’apòstol “revifar la flama del do de Déu que porto en virtut de la imposició de mans”. Intento mirar les persones i les circumstàncies de la vida amb una mirada de fe, que és també una mirada estimadora. Si mirem així descobrirem una profunditat insondable.

Fe és també disponibilitat. Avui hauríem de repetir: “som servents sense cap mèrit, ja hem fet el que havíem de fer, ara Senyor, què vols que faci?”

Aquests dies estem recordant el bisbe Joan Carrera en el cinquè aniversari de la seva mort. Ahir recordàvem la seva coherència entre el que deia i el que feia. La seva relació amb els immigrants, amb els presos, amb el món de la cultura, amb els allunyats. El deia un seglar amic de molts anys del bisbe Joan, en Francesc Serra: “com li hauria agradat al bisbe el Papa Francesc!” De fet ells dos tenen moltes coses en comú: el fet d’anar a les perifèries de l’existència (el bisbe Carrera nascut a Cornellà, però habitant des de petit a Sant Feliu de Llobregat sempre va fer feina als barris la Barceloneta, l’Hospitalet, Llefià, Bufalà...). Un altre tret en comú, el seu franciscanisme: la senzillesa en el seu habitatge, Carrera sempre va viure en pisos senzills. La seva sobrietat en el vestir. El fet de “callejear” que el Sant Pare recomana als preveres... Recordo que a Bufalà el bisbe Joan anava pels carrers del barri, al garatge, a comprar, sovint caminava per Martí Pujol per anar a agafar el tren... Li agradava quan podia fins i tot passejar per Montigalà... I anant més a fons la seva preocupació pels pobres. Quants comptes endarrerits va pagar, a quants va salvar del desnonament... En parlava arran de la seva mort  Pilar Rahola:  “Què diré del teu sentit de justícia? Probablement un dels fets més importants i èpics de la història de Llefià, te la teva empremta persona. Aquella cooperativa d’habitatges, que aconseguíreu tirar endavant en els anys difícils, i que va donar aixopluc a dues-centes persones. I en els teus temps de vicari episcopal en els ambients obrers. I el teu compromís amb els pobres, que mai no t’ha abandonat” des de les èpoques llunyanes del teu sacerdoci a la Barceloneta a la Barceloneta, a l’Hospitalet, a Llefià , a Bufalà...”.

Diumenge vinent hi haurà a Tarragona una de les beatificacions més nombroses de l’Església. Cada biografia de cadascun dels màrtirs és un motiu de reflexió. Aquelles víctimes de la persecució religiosa van morir a causa de la fe. La vida és molt important, però no és un absolut: hi ha conviccions que encara ho són més i per les quals val la pena lliurar-la. És la màxima expressió de fe i també d’esperança i de caritat.

No hay comentarios:

Publicar un comentario

Nota: solo los miembros de este blog pueden publicar comentarios.