Sempre a punt, serenament, amb respecte


Diumenge VI de Pasqua 

Aquesta setmana hem celebrat el Congrés Internacional de Pastoral de les grans ciutats. Les grans ciutats es caracteritzen perquè en elles hi viu gent de tota mena i de tota creença. Son societat plurals, multièniques, multireligioses, on tenim l’ocasió de conviure i de tractar amb gent molt diversa... Cal portar Déu a la metròpoli. L’apòstol Pere avui dóna la pauta del que hauria de ser el nou estil de cristià a l’hora de dialogar amb els creients d’altres confessions o tradicions religioses i àdhuc amb els no creients, amb tothom: “Estigueu sempre a punt per a donar una resposta a tothom qui us demani la raó de l’esperança que teniu; però feu-ho serenament i amb respecte.”

“Sempre a punt” és la promptitud. El que s’ha de fer, cal fer-ho. Sense precipitacions ni dilacions: en el moment oportú. Sempre a punt de fer una bona acció. Sempre a punt de servir. Sempre a punt de dialogar amb mesura, sempre a punt d’anunciar la Bona Notícia...

Serenament. Quan parlem d’un cel serè volem dir que no hi ha núvols. Aplicat a una persona el que la fa serena és que té el cap clar. Em deia un voluntari del Cottolengo que atén a un home de trenta-cinc anys amb una greu paràlisi cerebral i amb moviments molt descompensats que li deia: “el més dur és que tinc el cap clar.” I quantes vegades persones amb greus limitacions físiques són conscients i s’adonen de tot...

Amb respecte. El respecte és la mirada atenta, diu Josep Maria Esquirol. Les persones grans parlant del món de la parella solen dir “quan s’ha perdut el respecte, s’ha perdut tot”. I és ben bé així. Sembla que com que les parelles es coneixen molt ja s’ho poden dir tot i es menystenen, o es parlen amb violència. Sempre dins de l’altre, com dins de nosaltres mateixos hi ha un misteri. Abans de parlar cal escoltar l’altre, que té les seves raons, té el seu propi relat que potser no és el nostre, però l’hem de saber comprendre.

Joan és el més teòleg dels evangelistes, i de manera repetitiva i circular va donat voltes fins que al final rebla el clau. Estimar s’identifica amb guardar els manaments. Això ens costa d’entendre perquè creiem que estimar és molt lliure i complir els manaments una obligació. Però en aquest cas la paraula “manament” s’ha d’entendre com a “enviament”, com a missió. Tenim la missió d’estimar. I Jesús no ens deixa sols, ens envia l’Esperit de la Veritat... El món- que segons sant Joan és el que s’oposa a Déu- no el pot rebre ni tan sols és capaç de veure’l ni de conèixer-lo però nosaltres sí perquè habita a casa nostra i és dins nostre.

Al parenostre direm: “faci’s la vostra voluntat així a la terra com es fa en el cel”. Escrivia Benet XVI que la història d’amor entre Déu i la persona humana consisteix precisament en que la comunió de voluntat creix en la comunió del pensament i del sentiment, de manera que el nostre voler i la voluntat de Déu coincideixen cada vegada més: la voluntat de Déu ja no és per a mi una cosa estranya que els manaments m’imposen des de fora, sinó que és la meva pròpia voluntat, havent experimentat que Déu està més a dins meu que allò més íntim meu. (Deus caritas est, 18) és a dir el seu Esperit Sant. La tasca de l’Esperit Sant és precisament fer present a Jesús.

Jesús en el seu testament diu que el món deixarà de veure’l físicament, però que els seus amics el continuem veient amb els ulls de la fe, en cada persona, en cada esdeveniment, cada vegada que dos o més ens reunim en el seu nom, com ara que al voltant de l’altar celebrem l’acció de gràcies.

Avui se celebren les eleccions europees, complim la nostra missió de ciutadans votant i com a cristians preguem per  Europa. Ens deien en aquest Congrés un teòleg Carlo M. Galli vingut del Sud del Sud, de Buenos Aires, que l’any 1910 el 70% de catòlics eren el Nord del món i el 30% en el Sud. El 2010, passats cent anys, les coses han canviat molt només el 32% de catòlics vivim al Nord i el 68% restant viuen al Sud. Cal doncs que Europa reconegui la seva pobresa i es deixi vivificar per cristians que venen d’altres latituds.
 

Comentarios

Entradas populares de este blog

10 claves para comprender la Sagrada Familia de Barcelona

El calze i l'arpa

Carta abierta al profesor Lorente sobre los restos de Colón