sábado, 17 de mayo de 2014

Un lloc sota el sol

Diumenge V de Pasqua (18/05/14)
 
Els éssers humans vivim entre dos coordenades: l’espai i el temps. Probablement n’hi ha d’altres, però aquestes són les que coneixem... És fonamental tenir temps per fer allò que hem de fer, però també hem de tenir un espai per viure, per moure’ns, una taula on treballar, una casa on reposar, un lloc digne sota el sol.

En el parenostre diem “faci’s la vostra voluntat, així a la terra com es fa en el cel”.  Si hi ha lloc per a tots al Cel, com ens ha promès Jesús, vol dir també que hi ha d’haver-hi lloc per a tots a la terra i que hem de maldar perquè així sigui. Hi ha persones que no han trobat el seu lloc i n’ hi ha moltes que no tenen un lloc físic digne per viure. En aquest moment en el món es calcula que hi ha 26 milions de desplaçats. Els desplaçats interns són les persones que de manera forçada han fugit de la seva llar per escapar de la violència, el conflicte armat, la violació dels drets humans i els desastres naturals. Un dels països amb més desplaçats és la nostra estimada Colòmbia... Que n’és de dur haver de marxar de la pròpia terra! Alguns ho han fan amb pasteres, desesperats, posant en risc la seva pròpia existència...  I quantes persones tenen el món problemes seriosos d’habitatge? Quantes entre nosaltres viuen el drama dels desnonaments? Però sense arribar a aquest extrems hi ha vegades que també nosaltres desplacem els altres o ens immiscim en el seu espai. Popularment diem: “aquesta persona no ha trobat el seu lloc”. És una persona inadaptada. Decididament el problema de l’espai propi és un dels més grans de la humanitat.

Marc Augé, antropòleg i sociòleg francès va encunyar el concepte “no-lloc” per referir-se als llocs transitoris que no tenen prou importància per ser considerat “llocs”. Un no-lloc és una autopista, una habitació d’un hotel, un aeroport un supermercat... Un lloc de pas que no ens fa més persones, on la comunicació és més artificial. Aquesta setmana que comença el Congrés Internacional de Pastoral en les Grans Ciutats, pensem en els “no-llocs” que la urbs genera i en la importància que les esglésies siguin de debò llocs d’encontre amb Déu, amb nosaltres mateixos i amb els altres.

Jesús es presenta com a camí, veritat i vida. Una presentació trinitària. Ell no és el terme, és camí que porta cap al Pare, Ell és la Veritat en majúscules, Ell, a través del seu Esperit Sant, ens dóna la Vida. Però va venir al món i  els seus no el van reconèixer; Felip el mirava amb uns ulls massa humans i després d’anys de conviure amb Ell no sabia veure el Pare del qual Jesús era transparència.

Al voltant de l’altar, renovem avui la nostra fe en Jesús, amb el convenciment que a Ell el podem trobar arreu, cada vegada que dos o tres ens reunim en el seu nom. Aleshores el món esdevé un àmbit on tothom té el seu lloc, una anticipació de la Ciutat de Déu. Com està inscrit a la façana del Monestir de Montserrat: Urbs Jerusalem beata dicta pacis visio (sortosa ciutat de Jerusalem, joiosa visió de pau).

No hay comentarios:

Publicar un comentario

Nota: solo los miembros de este blog pueden publicar comentarios.