Tornar a començar

Diumenge III de Pasqua (4/05/14)

Quantes vegades hem escoltat aquest bell relat evangèlic! Dos deixebles, un té per nom Cleofàs. L’altra resta en l’anonimat, potser perquè en el seu lloc ens hi posem cadascun de nosaltres. Tots dos van de camí... Al salm hem repetit: “Ensenyeu-me Senyor el camí que duu a la vida” I quin és aquest camí? El que fem amb el mateix Jesús.

 “Un camí, quina cosa més curta de dir, quina cosa més llarga de seguir” (Sagarra). Mirem-nos les persones grans que fa tants anys que són fidels: quin motiu d’esperança!

Avui milers de persones pelegrinen. El camí de Sant Jaume acull milers de pelegrins. I també d’altres rutes com el recent endegat camí d’Assís... O rutes culturals i espirituals com la recent “Iter luminis” (Camí d’identitat) per monestirs catalans. Però no és caminar per caminar, el camí té una meta, té una fi...

Jesús Ressuscitat s’acosta i camina amb ells, però els seus ulls estan impedits i no el poden reconèixer. Quantes vegades Jesús camina al nostre costat en el dia a dia i no el sabem veure!

“Nosaltres esperàvem” li diuen en passat. Malament quan un diu “esperàvem” vol dir que ara ja no esperen. Aquells dos personatges malfiaven del testimoni de les dones que deien que l’havien vist ressuscitat. Jesús els obre el sentit de les escriptures: és una veritable homilia, que “els abrusa el cor”. Si fossin així les nostres homilies

El reconeixen en partir el pa. Cada vegada que celebrem l’eucaristia ens trobem amb Jesús Ressuscitat.

Per sorpresa d’ells, aquell camí no acabava a Emaús, si no que tornava a Jerusalem, a l’encontre amb la comunitat reunida. El bisbe Joan Carrera tenia un quadre de Torras Viver que representa aquesta escena d’Emaús: darrera de Jesús, partint el pa, una finestra oberta. Els dos deixebles d’Emaús es miren a Jesús amb uns ulls ben oberts. Cada eucaristia que celebrem de cor és una porta a l’esperança, malgrat que com aquells deixebles d’Emaús restem sorpresos.

En els moments de dubte, en aquells moments que tot ho engegaríem a rodar, quan ens veiem temptats de fer marxa enrere, quan estem més desesperançats, repetim amb el salmista: “Sempre tinc present el Senyor, amb ell a la dreta mai no cauré”. L’Eucaristia és el nostre sustent.