sábado, 5 de julio de 2014

El magnificat de Jesús


Diumenge XIV de durant l'any, 6 /07/2014

Sovint a Déu li demanem coses, algunes vegades li donem les gràcies, però no hem d’oblidar que hi ha un altra tipus de pregària que és la de lloança: no demanem, ni agraïm, simplement lloem, ben parlem. És la pregària més gratuïta, no esperem res a canvi, senzillament reconeixem la grandesa. Les laudes, la pregària matinal de l’Església són això, lloes, lloances. El salm 144 que hem cantat, diu amb raó: “Us exalçaré, Déu meu i rei meu, beneiré el vostre nom per sempre. Us beneiré dia rere dia, lloaré per sempre el vostre nom.”

En aquesta mateix sentit, acabem d’escoltar a l’Evangeli el que podríem anomenar “El Magnificat de Jesús”. Igual que Maria, davant d’Elisabet, exultava al Senyor perquè havia derrocat els poderosos del soli i havia exalçat els humils, Jesús ple d’entusiasme de l’Esperit Sant lloa el Pare per una cosa paradoxal: “has revelat als senzills allò que has amagat als savis i als entesos”.

En una societat que s’autoanomena “del coneixement”, convé recordar que hi ha una saviesa oculta,  la del que segueix per aquells viaranys amagats dels quals parlava fra Luís de León. La del qui fuig del brogit i cerca la Veritat en el silenci i en la interiorització... Em deia aquesta setmana un home gran, de més de vuitanta anys, d’una fe senzilla, d’una saviesa cordial: “Fixi’s que hi ha molt poca gent que si més no alguna vegada en la vida no digui: ‘Déu meu!’”.

Sant Francesc d’Assís també lloava el Senyor per totes les criatures: la terra, l’aire, el foc, el vent, els quatre elements que segons els antics constituïen la creació. És la capacitat de meravellar-se i de formular amb els llavis aquesta meravella. A la persona que lloa Déu li és més fàcil lloar els germans, a la persona que no li fa vergonya lloar els germans, no li costa lloar Déu.

Un altre motiu de lloança de Jesús és el reconeixement que el Pare ho ha posat tot a les seves mans, és a dir, hi ha confiat plenament i Jesús ho ha posat tot a les nostres mans: “Tot és vostre, però vosaltres sou de Crist i Crist és de Déu”  (Cor 3, 23). Quan algú ens fa confiança, sense condicions, creix la nostra autoestima i ens sentim urgits en la nostra responsabilitat.

“Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats” diu Jesús. I ens podem preguntar “cansats i afeixugats de què? o per què?. Cansats i afeixugats pel pes de la llei que en temps de Jesús havia arribat a ser una càrrega insuportable. Seguir a Jesús en canvi és profundament alliberador, és el jou més suau, la càrrega més lleugera.

Avui tornem a viure una veritable inflació de lleis, de normes, de prescripcions, fins i tot per les coses més insignificants. De vegades tanta llei, tanta norma, tanta judicalització de la vida arriba a embafar. Les normes són importants per regular la convivència però la vida està per sobre de les normes. Diuen que els occidentals tracem la llera perquè hi pugui passar l’aigua del riu, en canvi els xinesos observen per on passa l’aigua per poder traçar la llera... N’hem d’aprendre.

La pregària eucarística és una gran lloança: unim-nos-hi de cor aquest diumenge.

No hay comentarios:

Publicar un comentario

Nota: solo los miembros de este blog pueden publicar comentarios.