Jaume Aymar i Ragolta

Homilia diumenge   XXX de durant l’any (26/10/2014) Setmanalment els capellans de l’arxiprestat ens reunim a dinar plegats. Ve també en Marc, seminarista, que ajuda a la parròquia de Sant Josep i a la pastoral juvenil. Aquesta setmana han vingut també dos joves immigrants convidats per un dels mossens que treballa en la pastoral de Can Ruti, aquest gran centre hospitalari. Aquests joves, que han descobert la fe, col·laboren amb ell a la pastoral de la salut. Als nois els agradaria d’anar a Lourdes i el mossèn està buscant els recursos necessaris perquè aquest somni es pugui realitzar. És important el contacte dels joves amb el món de la malaltia, és molt realista, perquè tots o estem malalts o som candidats a ser-ne, i tots estem cridats a traduir en obres de misericòrdia el mandat de Jesús en l’evangeli que hem escoltat: estimar Déu i el proïsme, i fer-ho en aquest cas amb una peculiar dedicació a aquells que més pateixen. Però voldria subratllar també la condició d’immigra...

Paraules de Mn. Jaume Aymar en la presa de possessió de Santa Maria de Badalona, diumenge 19 d’octubre de 2014, 29è de durant l’any Benvolgut bisbe Sebastià, preveres i diaques, altres ministres de l’altar, pares i germans de sang, tieta, digníssimes autoritats, germanes i germans tots. M’alegra que aquest inici del meu ministeri a Santa Maria coincideixi en el temps amb la beatificació del Papa Pau VIè i amb la cloenda d’aquesta primera etapa del Sínode extraordinari sobre la família. Pau VIè va ser el papa de la meva infantesa i joventut. Una vegada vaig llegir una frase d’ell que em va ajudar en el meu discerniment: “ser sacerdot és comprendre la dura però meravellosa missió de l’Església”, realment ha estat així. I d’altra el sínode sobre la família. Crec que la família és la prioritat de l’Església i per tant també de la parròquia. La família –sotmesa a tants embats- però que està aguantant la crisi. Si hi ha famílies cristianes, sorgiran vocacions. I en aquest momen...

Diumenge XXIX de durant l’any (19/10/2014) Aquest evangeli és dels més populars i citats en molts àmbits amb motius diversos: “doneu al Cèsar allò que és del Cèsar i a Déu allò que és de Déu”.   De fet les monedes del César contenien una blasfèmia per als cristians: feien del César un déu.   I per això els canvistes del Temple canviaven aquelles monedes per unes altres perquè els jueus poguessin fer les seves ofrenes sense contaminar-se. I per això Jesús, un dia, indignat va bolcar les taules dels canvistes del Temple. Fixeu-vos que aquí hi ha una gran qüestió per entendre l’església dels màrtirs. Els màrtirs eren turmentats no tant perquè creien a Jesús com   perquè es negaven a retre culte als déus pagans. De tota manera aquest evangeli avui l’hem d’entendre d’una manera inclusiva. Hem de complir els nostres deures cívics i a la vegada li hem de donar a Déu l’honra que és deguda. Noteu que avui usem una frase avui molt estesa i pròpia del llenguatge escolar...

Homilia de diumenge XXVII de durant l’any (5/10/14) Aquesta paràbola de la vinya d’una banda m’entristeix i d’una altra m’interpel·la. M’entristeix perquè et poses en el lloc d’aquell propietari que amb tant d’esforç havia plantat la vinya, l’havia voltat d’una tanca, hi havia cavat un cup, hi havia construït una torre de guàrdia i l’havia confiada a uns vinyaters... Avui podríem dir havia posat en marxa una empresa, amb dedicació, amb entusiasme.  I els qui l’havien d’administrar n’havien de donar comptes no van respondre i fins i tot van cometre un crim. Quina tristesa! Però és la dinàmica humana, uns aixequen obres, empreses, institucions i d’altres les administren malament i les enfonsen. Certament Jesús està parlant de la seva gran empresa: el Regne de Déu. Però un pensa: quants projectes humans se n’han anat en orris perquè han estat mal administrats, mal gestionats! Ha primat l’ambició i el benefici d’uns quants per davant del bé comú. Aquesta paràbola m’interpel·la ...