Paraules en la presa de possessió de Santa Maria de Badalona

Paraules de Mn. Jaume Aymar en la presa de possessió de Santa Maria de Badalona, diumenge 19 d’octubre de 2014, 29è de durant l’any

Benvolgut bisbe Sebastià, preveres i diaques, altres ministres de l’altar, pares i germans de sang, tieta, digníssimes autoritats, germanes i germans tots.

M’alegra que aquest inici del meu ministeri a Santa Maria coincideixi en el temps amb la beatificació del Papa Pau VIè i amb la cloenda d’aquesta primera etapa del Sínode extraordinari sobre la família. Pau VIè va ser el papa de la meva infantesa i joventut. Una vegada vaig llegir una frase d’ell que em va ajudar en el meu discerniment: “ser sacerdot és comprendre la dura però meravellosa missió de l’Església”, realment ha estat així. I d’altra el sínode sobre la família. Crec que la família és la prioritat de l’Església i per tant també de la parròquia. La família –sotmesa a tants embats- però que està aguantant la crisi. Si hi ha famílies cristianes, sorgiran vocacions. I en aquest moment vull tenir unes paraules d’agraïment als meus pares i germans, que m’heu acompanyat tothora, especialment en els moments importants de la meva vida, com avui: gràcies.

Crec que era cap l’any 1980 quan vaig començar a tenir relació amb aquesta parròquia de Santa Maria. Aleshores el rector era l’estimat mossèn Ramon Boldú, que en pau reposi. Amb ell vam col·laborar en la preparació dels qui havien de rebre el sagrament de la confirmació, un dels quals -era el més gran de tota la colla- vaig ser jo mateix. Voldria recordar el meu padrí, Xavier Antúnez aleshores candidat al sacerdoci, que va morir jove anys després d’accident a Cameroun. Després, ja de la mà de mossèn Andreu Pasqual em vaig acabar de preparar pel ministeri ordenat. Vaig ser ordenat diaca el 1985 i prevere l’any següent. Aquí en aquest mateix altar, vaig celebrar una primera missa un 13 d’abril de 1986. Aquí vaig ser vicari durant cinc anys i vaig mirar d’aprendre a ser capellà. En tinc un munt de records: les misses (especialment la de deu que preparàvem en un grup que potser premonitòriament en dèiem “Grup estel”) els primers baptismes, els casaments, les exèquies, les assemblees parroquials, la catequesi, l’Hora 3, l’esplai Migvol, la catequesi-esplai Repic (per a disminuïts), el grup d’oració i amistat, la congregació dels Dolors, la confraria de Sant Anastasi...  En aquells anys vàrem recuperar la Processó del Silenci. El 1991 el bisbe Joan Carrera –també tan vinculat a Santa Maria- em va proposar d’anar de rector a Sant Francesc d’Assís a Bufalà. Aquests 23 anys en aquesta parròquia germana he estat molt feliç. Com també al Sant Crist de Canyet i a Santa Clara de Morera; de Roca i Pi i de Sant Jeroni de la Murtra. Us dono les gràcies a tots els qui avui heu vingut aquí d’aquestes comunitats germanes i d’altres comunitats que he pogut conèixer en els meus anys d’arxiprest: us porto al cor! Ja sabeu que cada vegada més els capellans hem de multiplicar la nostra sol·licitud per a totes les parròquies o sigui que ens anirem veient...

Un record emocionat per mossèn Joaquim Vidal, el meu predecessor en el rectorat, rector veí i arxipreste. Vàrem col·laborar i crec que ens vàrem ajudar recíprocament. Vaig tenir la sort d’administrar-li la unció dels malalts. En Joaquim- avui aquí hi ha la seva família, els seus fills i néts- va passar per aquí fent el bé, i amb la perspectiva de la seva absència encara el valorem més.

Unes paraules de gratitud a mossèn Ignasi Torrent fins avui administrador d’aquesta parròquia que sempre m’ha facilitat i m’ha ajudat en la feina pastoral i en d’altres comeses de gestió que la vida ens ha portat a compartir.  A mossèn Richard Twagrich, el nou vicari en qui he trobat comprensió i bona entesa. I també a mossèn Josep Casanova, adscrit a Santa Maria i expert jurista; als pares carmelites i a tots els agents pastorals d’aquesta parròquia que sou molts i bons.

Una paraula de gratitud també als amics que heu vingut de Calonge, el poble del qual sóc fill adoptiu. I als companys de la Facultat de Filosofia i als amics de Catalunya Cristiana i de Ràdio Estel que sou aquí.

Avui em sento com si tornés a casa, la casa de la Mare, la casa de Maria, d’alguna manera la parròquia mare de totes les parròquies i comunitats de la ciutat. De fet mai no us he deixat del tot: recordo amb molt d’afecte allò que anomenàvem “catecumenat” (una catequesi de joves d’aquí i de Bufalà) que vàrem fer durant tres anys del 1993 a 1996. Eren 9, alguns dels quals després han optat per a una vida consagrada: va ser el millor regal que em podien fer. I també he continuat fent de consiliari de la Processó del Silenci i celebrant alguns diumenges la missa de 9.

No tinc un programa pastoral concret i detallat. Si de cas, l’haurem d’anar fent entre tots, molt atents als signes dels temps. Sí que vull deixar-me portar per l’Esperit Sant i fomentar la concòrdia i l’amistat entre tots els grups d’aquesta parròquia i entre tots els veïns de Dalt la Vila. Tinc la certesa que m’ajudareu a portar-ho a bon terme. I vull que aquesta parròquia, seguint el magisteri del papa Francesc, obri les portes a tots aquells que tenen fam i set de Déu, moguts per les paraules de l’evangeli de Sant Joan que tinc com a lema i que són les que Jesús va dir a la dona samaritana: “Si sabessis quin és el do de Déu” (Jn 4, 10). Que Santa Maria sigui la casa de tots, perquè és la casa de Déu.

Sr. Bisbe, trameti si us plau al Sr. Cardenal el meu agraïment per aquest nomenament. No l’esperava, ni el vaig demanar, i amb els anys un també fa arrels i li costa canviar, però vaig fer promesa d’obediència (que avui he renovat) i tinc plena confiança  que tot serà a fi de bé.

En l’homilia de la meva primera missa, aquí a Santa Maria, mossèn Andreu Pascual va dir que “al capellà cal estimar-lo” i penso que així ha estat: m’he sentit molt estimat i el cor em diu que continuarà essent així: Gràcies, moltes gràcies.