De malalts i presoners

Homilia diumenge  XXX de durant l’any (26/10/2014)

Setmanalment els capellans de l’arxiprestat ens reunim a dinar plegats. Ve també en Marc, seminarista, que ajuda a la parròquia de Sant Josep i a la pastoral juvenil. Aquesta setmana han vingut també dos joves immigrants convidats per un dels mossens que treballa en la pastoral de Can Ruti, aquest gran centre hospitalari. Aquests joves, que han descobert la fe, col·laboren amb ell a la pastoral de la salut. Als nois els agradaria d’anar a Lourdes i el mossèn està buscant els recursos necessaris perquè aquest somni es pugui realitzar. És important el contacte dels joves amb el món de la malaltia, és molt realista, perquè tots o estem malalts o som candidats a ser-ne, i tots estem cridats a traduir en obres de misericòrdia el mandat de Jesús en l’evangeli que hem escoltat: estimar Déu i el proïsme, i fer-ho en aquest cas amb una peculiar dedicació a aquells que més pateixen. Però voldria subratllar també la condició d’immigrants d’aquests joves voluntaris. Avui hi ha moltes persones nascudes lluny d’aquí que viuen i treballen entre nosaltres i que són una riquesa per a les nostres comunitats. I de vegades no els sabem tractar. El fragment del llibre de l’Èxode que hem escoltat és taxatiu: “no maltractis ni oprimeixis els immigrants”. Encara avui aquesta és una temptació constant dels països d’acollida i tots podem tenir la temptació de caure-hi.

A la tarda una mare jove, oriünda d’Andalusia, però que fa molts anys que viu i treballa entre nosaltres, em va venir a veure. Pateix perquè el seu fill, des de fa mesos, està reclòs en una presó del Nord de l’Àfrica. Està malalt de càncer i necessita atenció mèdica. Però no té permís per sortir la presó i fer-se el tractament. Aquell mare em preguntava: “si el meu fill recau en la malaltia, si el tumor se li reprodueix, qui en serà responsable?”. Però aquesta dona té un cor gran i no es preocupa solament pel seu noi sinó per tots els reclusos que malviuen en un soterrani de la presó, en condicions higièniques que podem imaginar. 

Aquest mateixa setmana el Papa Francesc davant d’una delegació de penalistes de tot el món assenyalava que avui s’ha debilitat el debat sobre la substitució de la presó amb altres sancions penals alternatives. Podríem doncs estendre la nostra preocupació a tants i tants reclusos –potser alguns d’ells innocents- que sobreviuen estibats en les presons de països subdesenvolupats o en vies de desenvolupament.

Malalts i presoners, dos grups humans que Jesús anomena en la relació de les obres de misericòrdia. “Estimar” no és una paraula buida o gastada, estimar en cristià es tradueix en obres. Quan el Papa Francesc ens insta a sortir de nosaltres mateixos ens està convidant a preocupar-nos també d’aquests germans nostres de les perifèries existencials que sovint passen moltes hores en una solitud forçada. Queda clar que l’amor cristià no és teòric, l’amor de caritat ens urgeix. Preguntem-nos avui en concret què estem fent pels malalts que coneixem i que potser fa temps que no hem visitat? Què fem per donar suport a la pastoral  penitenciària que també existeix al nostre arxiprestat?.

A l’eucaristia tots hi som convidats, però molts estan impedits per anar-hi. Sortosament la ràdio els apropa a la celebració. Però com s’alegra un malalt de les nostres comunitats quan els portem la comunió! Pensem en ells especialment ara que ens disposem a celebrar el memorial del Senyor.