Jaume Aymar i Ragolta

Diumenge primer d’advent. Diumenge de la Paraula. Tot pren un to d’esperança, una esperança però que no és passiva, que és activa, realista i que s’ha de treballar. Les paraules de la carta als Romans que hem proclamat “prou de dormir, ja és hora d’aixecar-vos” són les que van decidir la conversió de Sant Agustí quan al jardí de Milà va fer cas a aquella veu misteriosa que li repetia: “pren i llegeix”.   Avui hi ha algun text de l’Escriptura que també ens toqui per dins i ens canviï la vida? No ens deixem portar per la rutina. Deia el metge José Ingenieros que “la rutina és l’hàbit de deixar de pensar”.   El bisbe Joan Carrera deia que hi ha paraules que hem sentit mil vegades i que hi ha un dia, no sabem perquè, que s’il·luminen per dins i que prenen un nou significat. El text evangèlic ens parla del retorn de Jesús, i insisteix en la ignorància, tant del dia com de l’hora. Una ignorància que ens fa humils: el futur no ens pertany. Jesús s’anomena, ell mateix per tres veg...

Nostre Senyor Jesucrist, Rei de tot el món La peculiar reialesa de Jesucrist, aparentment derrotat des de la creu, però amb una extraordinària autoritat moral, il·lumina la nostra manera d'entendre i d’exercir l'autoritat. Perquè l’autoritat tots la tenim o l’exercitem d’alguna manera. Diuen els entesos que “autoritat” vol dir augmentar, promoure, fer progressar, i que  també s’aplica a la força de la convicció,  el que fa que alguna cosa prosperi. Una de les missions del matrimoni, per exemple, és que els cònjuges es preocupin cadascú de la promoció humana i cristiana de l'altre. Els mestres tenen autoritat perquè en educar fan créixer els qui tenen confiats. Escriu la filòsofa Natàlia Pla que cal estimar el saber, per saber estimar. Compartir els coneixements és també una forma d’estimar, és una obra de misericòrdia. Segur que tots hem tingut molts professors, però recordem sobretot aquells que han estat veritablement mestres, és a dir que ens han educat perquè ens ...

La fi del món vell A punt d’acabar l’any litúrgic les lectures ens parlen de final de la història. O millor del final d’una manera determinada de concebre el món i la història. La introducció de l’Evangeli  d’avui presenta Jesús  parlant amb el poble en el temple de Jerusalem, després d’aquelles controvèrsies amb els adversaris: fariseus, summes sacerdots, saduceus de què parlàvem diumenge passat. Tot aquell muntatge caduc i corcat per dintre estava destinar a anar en orris. Dos o tres dies abans Jesús, plorant, havia predit la devastació de Jerusalem. Ara anuncia la destrucció del Temple. Aleshores el temple i la ciutat formaven una immensa estructura d’opulència, bellesa i solidesa.  Era la garantia de la seguretat.  I només 40 anys després d’aquest anunci,  l’any 70, les legions romanes van destruir ciutat i Temple. D’aquell temple només restarà avui com a vestigi el mur de les Lamentacions, on preguen els jueus pietosos. Què ens diu tot això? Que no ...

Diumenge XXXII de durant l’any Tots recordem aquella escena de Jesús adolescent enmig dels doctors al Temple de Jerusalem, escoltant-los i fent-los preguntes, davant la sorpresa dels seus pares que l’han buscat tres dies amb ànsia. Aquesta escena d’alguna manera es reprodueix avui, anys després. Trobem a Jesús adult al Temple, ensenyant al poble i anunciant la bona notícia. Però també dialogant amb els personatges cultes del seu temps. És un diàleg difícil (el diàleg amb la cultura sempre és difícil però necessari). És difícil perquè segons Sant Lluc tots s’han anat rellevant per caçar-lo en alguna expressió comprometedora. Situacions incòmodes, del tot contràries a les relacions d’amistat que Jesús proposava. I una de les condicions de l’amistat és no caçar ni deixar-se caçar (A. Rubio). I tot i que aquests il·lustres interrogadors pretenen caçar-lo, però Ell no es deixa caçar. Primer són els summes sacerdots i els escribes amb els ancians; a continuació els fariseus que li envi...

Tots Sants 2016 Els qui ens agrada la història sabem que aquesta és sovint com un gran fanguer. La història està feta de guerres, de revolucions sagnants, de conspiracions, de maldats de tota mena. Ciceró deia que la història és la mestra de la vida i molts diuen que estudien història per no repetir els errors del passat, però com que veiem que avui continuem ensopegant en les mateixes pedres arribem a pensar que o la història és mala mestra o que nosaltres som mals deixebles. Quina hauria de ser la comesa de l’historiador? Buscar aquell riu d’aigua bona que discorre enmig d’aquest gran fanguer. I aquest riu d’aigua bona són els sants, aquells que en el decurs de la història han procurat fer més humà el seu entorn. Hi ha persones que sembla que només plantegin problemes, d’altres que miren de resoldre’ls. Els sants són els qui han dedicat la seva vida a resoldre els problemes propis del seu temps. Tots s’han esmerçat a exercir les obres de misericòrdia! Uns a alimentar els famo...