Preparats per a l'adversitat

Diumenge primer d’advent. Diumenge de la Paraula. Tot pren un to d’esperança, una esperança però que no és passiva, que és activa, realista i que s’ha de treballar. Les paraules de la carta als Romans que hem proclamat “prou de dormir, ja és hora d’aixecar-vos” són les que van decidir la conversió de Sant Agustí quan al jardí de Milà va fer cas a aquella veu misteriosa que li repetia: “pren i llegeix”.  Avui hi ha algun text de l’Escriptura que també ens toqui per dins i ens canviï la vida? No ens deixem portar per la rutina. Deia el metge José Ingenieros que “la rutina és l’hàbit de deixar de pensar”.  El bisbe Joan Carrera deia que hi ha paraules que hem sentit mil vegades i que hi ha un dia, no sabem perquè, que s’il·luminen per dins i que prenen un nou significat.

El text evangèlic ens parla del retorn de Jesús, i insisteix en la ignorància, tant del dia com de l’hora. Una ignorància que ens fa humils: el futur no ens pertany. Jesús s’anomena, ell mateix per tres vegades, “Fill de l’home”, i cal buscar-ne els orígens en un text de Daniel, que aleshores tothom coneixia (Dn 7, 13-14) en què es deia: “... vaig veure venir amb els núvols del cel algú semblant a un fill d’home ...”. Si bé aquesta expressió vol dir simplement “home”, a la vegada llegim que venia “amb els núvols del cel” que vol dir-nos que aquell home pertany al món de Déu. El cel és el mateix, però els núvols sempre són diferents, són irrepetibles, fascinants. Potser per això el núvol és símbol de la presència de Déu, sempre el mateix però sempre canviant: semblant a cotó, rogenc, esfilagarsat... Trobem núvols a l’Èxode i també en la transfiguració de Jesús i en la seva ascensió. Quan Jesús parla d’ell mateix com a Fill d’home, anuncia el seu paper de Salvador, de portador del destí de plenitud per a tota la humanitat. I per il·lustrar la vinguda del Fill de l’home, Jesús la posa en paral·lel amb Noé i el diluvi. Hi ha diverses semblances: el diluvi irromp en una situació d’aparent normalitat, de despreocupació per part del poble, que segueix una vida habitual. La catequesi jueva donava per suposat que Noé havia advertit i amonestat els seus contemporanis. No li van fer cas.

Per això hi ha també una selecció, un discerniment, Déu separa el grup de Noé, que troba just, de la resta del poble. I cal també prendre mesures, com fa Noé, que es dedica a la construcció d’una arca, que li permetrà afrontar el diluvi. Cal preparar-se amb esforç per afrontar l’adversitat, malgrat la indiferència general. No és aquesta també la nostra vida? Sovint apareixen circumstàncies inesperades que no podem controlar: una malaltia greu, un canvi en la feina, un daltabaix econòmic, una persecució organitzada... L’informe de l’organització “Open Doors” que recull les investigacions de l’any 2015 estima en més de 7000 els cristians assassinats en el món per causes relacionades amb la seva fe. Són més de 3000 màrtirs que l’any anterior. Fa uns mesos, el març, un comanament jihadista al Iemen va fer una matança de religioses de la Mare Teresa de Calcuta en un alberg d’ancians. Malgrat això les missioneres de la Caritat continuaran treballant amb els més pobres en altres dotze països de majoria musulmana. La indiferència amb què les autoritats del govern islamista moderat de Paquistà responen als atemptats anticristians reflecteix el xantatge que imposen els partits ultres.

Tots som cridats a construir l’arca, la casa, l’aixopluc, l’hospital de campanya, el sostre... Per il·lustrar la crida a la responsabilitat, a l’Evangeli Jesús proposa dues situacions quotidianes, normals pels jueus, parla de dos homes, al camp, ocupats pel mateix treball i de dues dones que moldran a la mola. Un dels homes i una de les dones serà pres i l’altre deixat; el que és pres ho serà pel judici i aquell que és deixat ho serà pel Regne. Això vol dir que el Senyor jutjarà cadascú per la seva responsabilitat personal. I és que la responsabilitat es pot compartir, però no es pot delegar. I una aparent igualtat, en criteri humà, no és pas sempre el criteri de salvació, que va al fons de les persones.

Finalment, Jesús insisteix en la necessitat de vetllar, de vigilar, d’estar alerta, que queda il·lustrada amb una paràbola: el Senyor vindrà sense esperar-ho. Hem d’estar sempre a punt, perquè no sabem ni el dia ni l’hora, sense angoixa, perquè estem esperant l’Amic que ja és dins nostre. Perquè la seva vinguda serà el pas cabdal per la trobada definitiva amb Déu.