sábado, 12 de noviembre de 2016

La fi del món vell

La fi del món vell

A punt d’acabar l’any litúrgic les lectures ens parlen de final de la història. O millor del final d’una manera determinada de concebre el món i la història.
La introducció de l’Evangeli  d’avui presenta Jesús  parlant amb el poble en el temple de Jerusalem, després d’aquelles controvèrsies amb els adversaris: fariseus, summes sacerdots, saduceus de què parlàvem diumenge passat. Tot aquell muntatge caduc i corcat per dintre estava destinar a anar en orris. Dos o tres dies abans Jesús, plorant, havia predit la devastació de Jerusalem. Ara anuncia la destrucció del Temple. Aleshores el temple i la ciutat formaven una immensa estructura d’opulència, bellesa i solidesa.  Era la garantia de la seguretat.  I només 40 anys després d’aquest anunci,  l’any 70, les legions romanes van destruir ciutat i Temple. D’aquell temple només restarà avui com a vestigi el mur de les Lamentacions, on preguen els jueus pietosos. Què ens diu tot això? Que no hi ha res en aquest món que sigui definitiu: ni els governs més poderosos, ni els gratacels més agosarats, ni les estructures financeres aparentment més sòlides...  Tot és contingent, vulnerable, susceptible de caure...Cada esfondrament ha de ser llegit també amb ulls de fe. Jesús profeta, la ruïna de Jerusalem amb el seu Temple és un signe del judici de Déu per la infidelitat del seu poble.
Avui la seguretat ha esdevingut un ídol. Sembla que tot s’hagi de sacrificar en ares a la seguretat. És un “valor” tan important que la gent vota opcions polítiques que ens semblen insensates, només pensant en una utòpica seguretat. El neoconservadorisme cerca aquesta seguretat a tota costa.  El temps posarà les coses en el seu lloc.
Aleshores n’hi havia molts que estaven convençuts que el final del món era imminent. Era el “dia de Javè” que havien anunciat els profetes. Era un temps ple de falsos messies que  excitaven l’obsessiva expectació del final. Alguns a Tessalònica fins i tot deixaven de treballar i l’apòstol els recomana que tornin a la feina. A  molts avui ens espanten aquells que creuen haver trobat solucions màgiques perquè la fe s’incrementi, perquè  les esglésies s’omplin. Com si fent molts actes de pietat extern, hi hagués la garantia d’un compromís sòlid i sostenible.
No obstant ni les guerres, ni les revolucions, ni d’altres calamitats, ni tan sols la destrucció del Temple de Jerusalem, són el senyal que el final del món estigui arribant. El final del món caduc, s’esdevé cada vegada que fem un pas cap al creixement personal i comunitari: “Sofrint amb constància us guanyareu la vida eterna” diu Jesús. L’Evangeli subratlla les persecucions que van sovintejar en la primitiva comunitat: denúncies, interrogatoris, traïció, odi en l’ambient, presó, mort. Eren ben reals. Com ho continuen essent avui. La consigna de l’Evangeli als cristians perseguits és perseverança, que vol dir romandre ferms malgrat les pressions. Constància i, amb ella, una paciència activa i fecunda. No voler rebaixar la fe.  Fidelitat en la prova.

La jornada de Germanor 2016 porta per lema “Amb tu som una gran família”. El nostre arquebisbe. Joan Josep Omella, ens recorda que l’ objectiu d’aquesta jornada és prendre consciència de la necessita d’ajudar l’Església perquè serveixi millor i més adequadament en tots els camps en què treballa a favor de la societat. El signe de la col·laboració econòmica és el més eloqüent que volem posar els nostres béns al servei d’una nova manera d’entendre la convivència, il·luminada per l’Evangeli.

No hay comentarios:

Publicar un comentario

Nota: solo los miembros de este blog pueden publicar comentarios.