domingo, 6 de noviembre de 2016

Dos tipus de relació

Diumenge XXXII de durant l’any

Tots recordem aquella escena de Jesús adolescent enmig dels doctors al Temple de Jerusalem, escoltant-los i fent-los preguntes, davant la sorpresa dels seus pares que l’han buscat tres dies amb ànsia. Aquesta escena d’alguna manera es reprodueix avui, anys després. Trobem a Jesús adult al Temple, ensenyant al poble i anunciant la bona notícia. Però també dialogant amb els personatges cultes del seu temps. És un diàleg difícil (el diàleg amb la cultura sempre és difícil però necessari). És difícil perquè segons Sant Lluc tots s’han anat rellevant per caçar-lo en alguna expressió comprometedora. Situacions incòmodes, del tot contràries a les relacions d’amistat que Jesús proposava. I una de les condicions de l’amistat és no caçar ni deixar-se caçar (A. Rubio). I tot i que aquests il·lustres interrogadors pretenen caçar-lo, però Ell no es deixa caçar. Primer són els summes sacerdots i els escribes amb els ancians; a continuació els fariseus que li envien uns espies per interpel·lar-lo sobre el tribut al César, l’envestida final corre a càrrec dels saduceus que, com que no creuen en la resurrecció, s’inventen un cas moral complicat  per posar Jesús en ridícul: el de la dona dels set marits (Cf. Rius Camps). Pobra dona! aquells set marits no la consideraven persona, només buscaven tenir descendència amb ella, en un context on no tenir fills era considerat una maledicció i on la dona era tinguda només com un camp on l’home dipositava la llavor. Un camp, que podia ser abandonat fàcilment (el repudi) si la relació no era fecunda. Ha estat així durant segles i dissortadament encara és així en algunes cultures.
Per tant, mala relació la dels inquisidors amb Jesús i nefasta relació la que li proposen com a casuística els saduceus.
En canvi, la relació que Jesús ha vingut a proposar és del tot diferent. Vegem-ho. Jesús replica els seus adversaris servint-se també d’un text del Pentateuc, la única part de l’Escriptura, la més antiga, que els saduceus acceptaven com a normativa: “Déu d’Abraham, Déu d’Isaac i Déu de Jacob”. I podríem preguntar-nos perquè aquest text tan important pel judaisme repeteix tres vegades la paraula “Déu”? No podria simplement dir “Déu d’Abraham, d’Isaac i de Jacob” en lloc de repetir tres cops el sant nom de Déu? És que Déu és el mateix però no és idèntica la relació que té amb Ell Abraham, la que té Isaac o la que té Jacob. (Marc-Alain Ouaknin, rabí i filòsof). Recordem que l’Escriptura qualifica Abraham d’”amic de Déu”. És un Déu viu, dinàmic, amic.  És el Déu que Jesús ha vingut a proposar-nos quan ha proclamat: “A vosaltres us he dit amics” Aquí tots creiem en Déu, segurament enmig de dubtes i incerteses, però en qualsevol cas és diferent la relació que tenim amb ell cada un de nosaltres: en Quim, la Montserrat, en Francesc, la Pilar o l’ Enric... I una concreció molt important d’aquesta amistat és el servei.
A la llum, doncs, d’aquests dos tipus de relació, la que proposen els saduceus i la que proposa el Senyor, hauria de preguntar-me: realment serveixo els altres o me’n serveixo? Cultivo la veritable amistat? Sé que en l’amistat no hi ha jerarquies? Que diferent fora si en el matrimoni tots dos fossin realment amics! Segurament no hi hauria tantes ruptures. Perquè l’amistat si és veritable, és indissoluble, té llavors d’eternitat. Que diferent fora si els polítics fossin també entre ells amics! De vegades són bons camarades, però en realitat molts d’ells no són amics, perquè els amics no es desqualifiquen recíprocament en públic ni busquen orejar les febleses del proïsme. I apliquem-ho a tantes d’altres relacions, també dins de l’Església i de les nostres comunitats.
Ser amic de Déu i dels germans és afirmar també la vida després de la mort o més aviat encara és afirmar una vida que no acaba: perquè no s’és amic de temporada, volem ser “amics per sempre” com proclamava la cançó olímpica.  

Pau desitja als seus germans de Tessalònica la gràcia del consol etern, d’una bona esperança, de la fortalesa del cor i de la constància. És el hem de desitjar-nos també cordialment els uns als altres. Uns desigs que són fruits del cultiu de la veritable amistat.

No hay comentarios:

Publicar un comentario

Nota: solo los miembros de este blog pueden publicar comentarios.