martes, 1 de noviembre de 2016

Els sants solucionadors

Tots Sants 2016

Els qui ens agrada la història sabem que aquesta és sovint com un gran fanguer. La història està feta de guerres, de revolucions sagnants, de conspiracions, de maldats de tota mena. Ciceró deia que la història és la mestra de la vida i molts diuen que estudien història per no repetir els errors del passat, però com que veiem que avui continuem ensopegant en les mateixes pedres arribem a pensar que o la història és mala mestra o que nosaltres som mals deixebles. Quina hauria de ser la comesa de l’historiador? Buscar aquell riu d’aigua bona que discorre enmig d’aquest gran fanguer. I aquest riu d’aigua bona són els sants, aquells que en el decurs de la història han procurat fer més humà el seu entorn.
Hi ha persones que sembla que només plantegin problemes, d’altres que miren de resoldre’ls. Els sants són els qui han dedicat la seva vida a resoldre els problemes propis del seu temps. Tots s’han esmerçat a exercir les obres de misericòrdia! Uns a alimentar els famolencs,  d’altres a visitar i a acompanyar els malalts, d’altres a ensenyar els qui no sabien, d’altres han suportat amb paciència els defectes del seu proïsme... Ja a les acaballes de l’Any de la Misericòrdia és bo, recordar-ho. Aquestes persones han estat felices de fer el bé. Tot i que quan llegim Mateu 25 sembla que tots s’hagin oblidat del rerefons transcendent de la seva acció: “Senyor, quan us vam veure que passàveu fam? Quan éreu a la presó i us vam venir a veure?
Les persones senzilles preguen que els sants els ajudin a resoldre problemes: de salut, de feina d’estimació. Ja sabem que això pot ratllar la superstició, però anem a la intuïció de fons: aquestes persones humils tenen el convenciment que per a Déu no hi ha res d’impossible  i que Maria i els sants són poderosos intercessors.
Estem acostumats a mirar les imatges dels sants posats dalt de peanyes. I encara quan una persona és canonitzada diem que “ha pujat als altars”. Avui hi ha un nou concepte de representar la santedat. Penso en els grans murals de mosaic del P. Marco Rupnik, plens de color i amb sentit ecumènic. Penso també en la gran imatge de Sant Pere a la basílica de Santa Maria de Mataró una escultura obra del mataroní Josep Maria Gomis (2014). De mida més que natural, clau del paradís en mà, Sant Pere hi apareix assegut, reflexionant i amb una expressió de concentració. El mateix autor explicava que amb aquesta obra pretenia dotar de potència la figura del primer sant pare de l’església catòlica. I crec que ho ha aconseguit. O en la nova escultura de Sant Ignasi, de Lau Feliu, a la basílica de Santa Maria del Mar, assegut en un banc, descalç sobre el sol, que permet seure a fer-li companyia i fins i tot que els infants seguin a la seva falda.  Aquestes imatges ens fan els sants més propers. Molts tenim una especial devoció envers un sant o una santa... En el dia d’avui som cridats a veure que tots formen un conjunt un gran mural acolorit.
Les benaurances que hem proclamat són paradoxals, és a dir van contra l’opinió comuna, xoquen amb allò que es pensa generalment i no s’avenen gens amb el que és políticament correcte. Mirem si no: en la lògica del tenir, els pobres fan nosa. En un món de felicitat immediata, el dol s’ha de passar molt de pressa i els morts queden sols perquè sembla que ja no tinguem temps per a ells. En una cultura que afavoreix l’ego, la humilitat destorba. En una formació per la competitivitat, els qui tenen fam i set de ser justos empipen. En un sistema sense entranyes, els compassius queden fora de lloc. Els qui tenen la mirada enterbolida pels prejudicis, consideren ingenus els de la mirada néta. I no ens agrada parlar dels perseguits encara que sabem que avui al món hi ha més persecució i més màrtirs que als primers segles del cristianisme, ho recorda el papa Francesc i ho veiem cada dia en els mitjans de comunicació.
Tots estem cridats a la benaurança, a la santedat, és a dir a la plenitud de l’amor. Tots som cridats a fer allò mateix que demanem als sants: a resoldre els problemes: Ajuda’t i t’ajudaré. Comptem amb el seu suport.
Al credo refermarem la nostra fe en la comunió dels sants. La creiem perquè la sentim. Sentim  la unió misteriosa però real entre els membres de l'Església, vius i morts, ja estiguin a la terra o al cel i també amb aquells que es troben en estat de purificació. La comunió dels sants designa també la comunió entre les persones santes, és a dir, entre els qui per la gràcia estan units a Crist mort i ressuscitat. Uns viuen encara pelegrins en aquest món. Altres, ja difunts, es purifiquen, ajudats també per les nostres pregàries. Altres, finalment, gaudeixen ja de la glòria de Déu i intercedeixen per nosaltres. Tots junts formen a Crist una sola família, amb una l'Església, a lloança i glòria de la Trinitat.



No hay comentarios:

Publicar un comentario

Nota: solo los miembros de este blog pueden publicar comentarios.