Benaurances d'avui i sempre
Homilia diumenge IV (29/01/17) Les benaurances -dolces felicitacions del Senyor- no es troben solament al Sermó de la Muntanya. El gènere benaurança ens surt a l’encontre també en d’altres passatges de l’Escriptura, per exemple quan Elisabet li diu a Maria “benaurada tu que has cregut, tot allò que el Senyor t’ha fet saber s’acomplirà” o quan Jesús Ressuscitat li diu a Tomàs: “benaurats els qui creuran sense haver vist”. Les benaurances tenen el perfum de la lloança, del benparlar, del reconèixer el caire positiu de les situacions aparentment més aspres i difícils. Les benaurances són un cant a les persones que són considerades beneïdes per Déu. Hi ha un matís, per tant de perennitat i d’arrelament. No es tracta d’una felicitat passatgera ni efímera: és una felicitat per sempre. És aquella que tots somniem tenir. Jesús ens ensenya que aquesta felicitat eterna s’aconsegueix per un camí paradoxal, el de l’abnegació i el de l’anorreament. Quan més ens desdibuixem a nosaltres ...