Bellesa del baptisme i llibertat interior

La bellesa del baptisme i la llibertat interior

Les paraules de la Bíblia que llegim i proclamem a l’eucaristia ens han arriba després de moltes traduccions. N’hem de ser conscients. Fora una meravella poder escoltant Jesús parlant en la seva llengua materna, l’arameu. Diuen els experts que les paraules del Senyor en aquella llengua tenen un accent propi que enamoraria tots els qui l’escoltessin.  Allò que diu Jesús és sempre més dolç i alhora més clar i contundent que el que llegim en les traduccions de l’Evangeli fetes a partir del grec o del llatí. Així, segons un expert, en l’escena de la qual avui fem memòria la resposta de Jesús a Joan Baptista no seria “accedeix per ara a batejar-me. Convé que complim d’aquesta manera tot el que és bo de fer” sinó “permet que ara sigui així de bonic per a nosaltres, els qui completem plenament la justícia”. Jesús parla al Baptista amb molta dolcesa i inclou la decisió que prengui Joan en la bellesa d’allò que s’està esdevenint. No és un fred: “s’ha de fer així” o un arrogant “deixa’m ara!", no sinó “és bonic, és bell portar la justícia a plenitud”. I així el seu cosí estimat, se sent també implicat en l’obra redemptora de l’Ungit.

Germans, Jesús de Natzaret, històricament parlant, visqué molt condicionat. Aquests dies hem contemplat la precarietat del seu naixement fora de lloc, quasi a la intempèrie. Fill d’un poble petit, menystingut, dominat i oprimit –de Natzeret en pot sortir res de bo?, deia Natanael. Sempre sota la mirada escrutadora dels fariseus, dels escribes, dels mestres de la llei. Patint sovint la incomprensió dels deixebles que no acabaven d’entendre el seu messianisme i de les multituds que el volien fer rei, segons el món. Però malgrat tots aquests condicionaments, el Senyor se sentia lliure interiorment, amb la llibertat del qui és plenament conscient de la seva filiació divina. Lliure per estimar fins a donar la vida. I aquesta consciència la pren en plenitud en la teofania del Jordà, el primer misteri de Llum, que hem proclamat quan el cel s’obre i l’esperit de Déu davalla i la veu anuncia “Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m’he complagut”. I aquesta consciència que és fill estimat del Pare, que l’Esperit reposa sobre ell, és el motor de la seva llibertat interior.

Nosaltres avui també vivim molt condicionats, per les nostres pròpies contradiccions, perquè sovint fem el mal que no voldríem fer i no fem el bé que desitjaríem. Vivim condicionats pel context, per la família, per la feina, per les dificultats econòmiques, potser pel que diran. Però si vivim en plenitud la nostra condició de batejats, ens hem de sentir interiorment lliures, amb la llibertat dels qui saben que són fills de Déu... Lliures per estimar i per donar la vida amb aquest amor abnegat.

Hi ha una peça molt important en el context de l’exposició del Cardenal Anselm M. Albareda, monjo de Montserrat, assessor de quatre papes i català universal (que prorroguem fins a final d’aquest mes): és la pila baptismal. És una pila molt bonica, amb uns ocells en relleu esculpits. Quan el Cardenal venia a Badalona, ciutat de la que era fill adoptiu, hi administrava el sagrament del baptisme. Aquí hi va batejar el seu renebot i biògraf, l’Anton Torrents, que avui és qui ensenya l’exposició. Quan la mostra té el goig de dir “aquí el tiet em va batejar”. En aquesta mateixa pila molts de vosaltres també hi heu estat batejats...

El bisbe Pere Tena feia un suggeriment a tots aquells que volem viure la nostra condició de batejats. Que és que un dia busquem la pila on ens vam batejar i davant d’ella resem el Credo renovant les nostres promeses baptismals. És el que farem ara mateix renovant aquella fe que un dia els nostres pares i padrins van professar en nom nostre. I sentirem la bellesa de la llibertat interior que Déu ens regala.