sábado, 14 de enero de 2017

Mireu!

Mireu!
Homilia diumenge II de durant l’any i Jornada Mundial de les Migracions
A cada eucaristia abans de combregar, solem repetir la mateixa invitació del Baptista: “Mireu l’anyell de Déu, mireu el qui lleva el pecat del món...” Convé que analitzem aquesta frase enigmàtica. El “mireu” del baptisme té la força del profeta que ens fa sortir de l’entotsolament. “Mireu!”, Deia el poeta que la persona adulta és aquella que mira cap endavant i cap enfora... Posat a l’inrevés s’entén encara millor, és una immaduresa quedar-se mirant cap enrere i cap endins... I què vol dir “anyell de Déu”? Entre els jueus era la imatge simbòlica que millor podia suscitar una ressonància profunda d’emocions i d’evocacions. Els recordava aquell anyell que sacrificaven cada any per Pasqua, memòria de la sortida de l’esclavatge d’Egipte i signe esperançador d’alliberament. Parlar de l’anyell, és parlar doncs d’una profunda experiència d’alliberament. És com dir, “mireu el qui allibera”. Avui de què ens hem d’alliberar? Dels nostres egos, de les planificacions excessives, de les dependències que tots ens creem... Som esclaus de l’agenda, o del mòbil, o de l’ordinador, o de compromisos familiars que desorbitem, o de petites tradicions i rutines que nosaltres mateixos ens 
hem inventat. Cada eucaristia és la contemplació de Crist que ens allibera, sovint de nosaltres mateixos.
Als hebreus aquesta expressió “anyell de Déu” els recordava també el profeta Isaïes quan deia que el Messies-Servent era portat amb la mansuetud d’un be, a la seva mort martirial. Alguns biblistes diuen que la paraula aramea era talyá que volia dir alhora “anyell” i “servent”. El qui pren damunt seu el pecat del món diu el text de Joan. La missió de Jesús és suprimir, esborrar, el pecat del món. És a dir tota mena d’ injustícia, d’impietat, de mentida, de depravació, de fugida cap endavant... El nostre Arquebisbe deia que avui un dels pecats més estesos és el del personalisme, aquella voluntat de protagonisme abassegadora que sempre ens sembla que tenen els altres però nosaltres no.
Avui és la Jornada Mundial de les Migracions. El lema de la Jornada d’enguany és: “Menors emigrants vulnerables i sense veu. Repte i esperança”. El Papa Francesc ens convida a fixar la nostra mirada en els nens emigrants perquè “són menors, estrangers i indefensos... Són ells els qui més sofreixen les greus conseqüències de l’emigració, gairebé sempre causada per la violència, la misèria i les condicions ambientals, uns factors als quals cal afegir la globalització, en el seus aspectes més negatius”. Certament a aquestes condicions ambientals hi hem d’afegir aquests dies l’onada de fred. Qui alliberarà aquests nens i nenes?
“És absolutament necessari - diu el bisbe de Roma- que s’afrontin en els països d’origen les causes que provoquen l’emigració. Això requereix com a primer pas, el compromís de tota la Comunitat internacional per acabar amb els conflictes i la violència que obliguen les persones a fugir. A més cal una visió de futur que sàpiga projectar programes adequats per a les zones afectades per la inestabilitat i per les més greus injustícies, perquè a tots se’ls garanteixi l’accés a un desenvolupament autèntic que promogui el bé dels nens i nenes, esperança de la humanitat.”
Demà sortim en pelegrinatge cap a Guatemala, a l’ordenació episcopal de Fra Josep Parra, dominic. En Josep també, de petit, va haver d’emigrar amb els seus pares. No ho va tenir gens fàcil. I que, després, de missioner, durant quaranta anys, ha promogut moltes obres socials en favor dels grups més vulnerables i al servei de l’educació integral.  És un motiu de joia que ell, aquell nen emigrant d’ahir avui hagi estat cridat al servei de l’episcopat i que ell i tantes d’altres persones i institucions posin rostre a aquests bons desitjos del Sant Pare.
El poeta Carles Duarte parlant dels emigrants escriu emocionat: Han perdut el passat./No els queda sinó viure/aquest fràgil present/ocultant l’abandó que els fereix/ desant plors en un gest despullat d’esperances.

Corrues de passos desolats per apagar la fam,/camins derruïts que es desfan i s’allunyen/enyor d’ulls,/ de les veus del paisatge/ i un desig infinit de retorn. 

No hay comentarios:

Publicar un comentario

Nota: solo los miembros de este blog pueden publicar comentarios.