sábado, 11 de marzo de 2017

Consolació i desolació

Diumenge  II  de Quaresma

Tots en el decurs de la nostra vida passem moments de claror i moments de foscor. Dies i nits. Els grans sants també els han tingut. Sant Ignasi de Loiola parla de consolació i de desolació. Sant Joan de la Creu de la “noche oscura del alma”. Santa Teresa de Calcuta després d’unes consoladores experiències místiques, va viure una llarga foscor interior fins a la mort, que queda reflectida en el seu llibre “Vine, sigues la meva llum...”. També aquests moments els podem viure com a comunitat...
Avui l’evangeli descriu un moment intens de consol, de llum i de pau dels tres deixebles estimats. Aquell Jesús de cada dia, aquell que els havia cridat a la vora del llac, aquell per qui ho havien deixat tot, aquell que menjava i dormia amb ells, aquell de qui havien intuït ja un rerefons transcendent, quan ensenyava, quan guaria... ara a la muntanya se’ls manifesta plenament transfigurat amb la llum interior de la divinitat que el fa resplendir. Quina força que els devia donar aquella visió sobrenatural! Ho expressa Pere “que n’estem de bé aquí dalt!” Però tot d’una aquella visió esplendent, s’esvaeix, i la veu del cel els fa tornar a la realitat i al Jesús de cada dia.
En la nostra vida conviuen la llum i la tenebra: hi ha moments rutinaris i grisos,  però n’hi ha uns altres que semblen il·luminats per dins: un silenci fecund, un somriure benvolent, una mirada afectuosa, una paraula o un consell oportuns, un diàleg fecund, un encontre feliç, una trucada esperançadora, una reunió reeixida. Cada dia en tenim d’aquests moments i és possible que en el decurs de la nostra història hàgim tingut també alguns dies cabdals de felicitat plena.
Per què no podria ser sempre així? Per què el dolor, la malaltia, el mal del món? Per què la corrupció, la cobdícia? Per què les desavinences i les guerres...? Per què la mort?
La gran lliçó del cristianisme és que la passió és necessària per poder arribar a la glòria. Que el dolor per al cristià no és un absurd, que el patiment il·luminat per la fe no és en va, que el qui s’humilia serà enaltit... Que Jesús arriba a l’abaixament total per poder ressuscitar gloriosament. El doctor Torras i Bages parlava de la ciència del patir. Quanta saviesa en els que aprenen a sofrir bé, en els qui saben enfrontar la malaltia i la dissort quan truca a la seva porta, en els qui són capaços de somriure davant l’adversitat. Mare Teresa va arribar comprendre que aquell aparent silenci de Déu era per deixar parlar als més pobres. Que el Senyor ja no li parlaria directament si no per mitjà dels més petits.
És evident que els sofriments viscuts en família, en comunitat, en equip, són de més bon portar. Cada eucaristia, font i cim de la vida comunitària, pot esdevenir un instant de transfiguració consoladora. La Fundació Casa de l’Esperit i de l’Art Onlus, que és qui ha promogut la creu de Lampedusa, que ens visita aquests dies, feta amb fustes d’aquell vaixell que va naufragar amb centenars de persones que buscaven una vida millor, promou també unes sagrades formes que elaboren els presos de Milà i que es distribueixen per les parròquies. Hi ha una intenció catequètica. És que els nens i nenes –i els adults també, és clar- comprenguem que darrera del pa blanc de la patena hi ha una experiència de sofrença i de privació de llibertat, però també una ànsia de superació i de reintegració social. Que avui, quan alcem el pa i el vi en la consagració, el recordem transfigurat, en el moment del comiat.
  


No hay comentarios:

Publicar un comentario

Nota: solo los miembros de este blog pueden publicar comentarios.