Societat de la saviesa

Homilia primer diumenge de Quaresma

Hi ha un gran contrast entre la primera lectura i l’evangeli d’avui. Al paradís l’home i la dona sucumbeixen a la temptació del diable. Al desert Jesús venç la triple temptació. Al paradís hi ha de tot, però Adam i Eva sospiten que hi ha alguna cosa que Déu els amaga i per això transgredeixen l’orde de les coses: aspiren a ser el que no són. Fixem-nos en la promesa subtil de la serp:  “si mengeu de l’arbre del coneixement se us obriran els ulls.” I cauen en el parany. Al desert no hi ha de res, però Jesús amb la seva saviesa divina sap respondre al temptador -bíblicament molt culte perquè cita l’Escriptura- amb una Saviesa nova

Vivim en una societat que hom qualifica “del coneixement”. És el nou model en el qual la informació entesa com a coneixement acumulat de forma comunicable apareix com a fonament del desenvolupament econòmic, polític i social. Una societat que atreu a molts creant miratges. És veritat que el coneixement ajuda al desenvolupament però  la temptació avui és creure que ens hem de desenvolupar  fins al punt que hem de deixar de ser allò que som per esdevenir una altra cosa distinta: ens costa d’acceptar la nostra contingència, que som però que podríem no haver estat mai, ens costa d’acceptar la nostra vulnerabilitat, que “anem nusos”. Sí que hem de créixer, sí que hem de millorar, però sense deixar de ser nosaltres mateixos ni de realitzar la nostra missió, ni d’oblidar que societat del coneixement no vol dir encara societat de la saviesa.

Com es dirien avui les tres temptacions de Jesús? La immediatesa: pedres en pans. Que les coses (o les persones) canviïn immediatament sense tenir en compte que tot canvi implica un procés i un acompanyament llarg.  Fer coses espectaculars, grans happenings d’una emotivitat desbordant, predicacions mediàtiques trasbalsadores, de les quals que un cop passades no en queda pràcticament res. I la tercera: idolatrar, fer déus d’ideologies, viure pendents del diner, o del poder, o del culte al propi cos, o d’un coneixement que és acumulatiu però que no és savi. I el més delicat és que en tota temptació hi ha un nucli de veritat. Per això la temptació es va tornant més subtil a mesura que passen els anys i la persona madura.

Com vèncer les temptacions? La resposta és el do de Déu del qual ens ha parlat avui llargament Sant Pau. El do que no té comparació amb la caiguda, el do generós que s’ha estès a tants, que ens fa justos, la sobreabundància de gràcia. El do que ens ajuda a discernir . Pel qui creu tot és signe, pel qui estima tot és do. És el tema del missatge de la Quaresma d’enguany “La Paraula és un do. L’altre és un do.” És la Paraula de Déu llegida, proclamada i meditada, és l’altre –la paraula encarnada- els qui ens ajuden a discernir.

Aquesta tarda a la Sagrada Família viurem “Sent la creu”. Una eucaristia pensada per a joves al voltant de la Creu de Lampedusa, aquesta creu feta en fustes de pastera que el papa Francesc va beneir i que nosaltres adorarem pensant en tantes persones que en el seu desesper han deixat la seva terra, posant en perill la seva vida, atretes sovint per promeses enganyoses. Algunes han mort ofegades a la Mediterrània. D’altre s’han trobat murs. D’altres encara han estat acollides i són acompanyades.  Algunes hi seran presents entre la multitud del miler de joves que s’esperen que hi acudeixin. Aquests joves generosos s’arriscaran a construir un món on tothom hi tingui lloc?